Segur que el col·lectiu no necessita gaires explicacions per militar acèrrimament en el sardanisme. “Però és un món farcit de desconeixements, tòpics i malentesos. I això porta al menysteniment”, expliquen els dansaires i estudiosos Jaume Nonell Juncosa i Jordi Saura Tarrés, autors de l’assaig 100 motius per estimar la sardana (Cossetània), que dimarts presentaran a les 19h a La llar del Llibre. La seva obra es desplega en forma de compendi en positiu, reivindicatiu, lleuger, ple de curiositats i amb voluntat de posar ordre.
“La sardana és una dansa tradicional, però alhora és una obra d’art musical. No és perquè quatre avis ballin a la plaça, hi ha composicions de gran volada”, afirma Saura. Un exemple del valor musical intrínsec és la presència de cobles arreu d’Europa i dels Estats Units “que han meravellat musicòlegs internacionals amb composicions que depassen el folklore”, afegeix i cita Pau Casals, Ros Marbà, Tolrà, Garreta, Brotons i Guinovart. “Si Mahler hagués tingut a l’abast una cobla, l’hauria fet servir”.
Resseguir la història de la sardana permet entendre aquest dualisme. Neix a mitjan segle XIX com una música per ser ballada. “A principis del segle XX, però, ultrapassa això i esdevé música simfònica”, matisa Nonell. Igual que hi ha valsos més i menys ballables d’Straüss, hi ha tota mena de repertori sardanístic.
El món sardanístic, tot i que està convençut, no sempre està ben informat. Per això hi ha un capítol del llibre que respon una pregunta que treu de polleguera els autors. “Els músics de la Cobla cobren per fer la seva feina?”, han de sentir. “A veure, els diners surten de les entitats, de l’Ajuntament, tot i que cada vegada menys, i de passar la barretina. Volem posar una mica de consciència entre el col·lectiu perquè a vegades t’hi posen un euro, cèntims o la xapa de la Coca-cola”, diu Nonell. A ‘Com s’organitza un aplec?’ es pot llegir tota la feinada que comporta organitzar trobades. “Volem que els sardanistes el comprin, el llegeixin i el critiquin”, asseguren.
Un mite compartit entre sardanistes: van ser prohibides durant el franquisme. “No és veritat, tot i que sí que la van manipular i se la van voler apropiar. La sardana sempre ha compartit la vida del país. Des de les guerres Carlines, el lerrouxisme, Primo de Rivera, la dictadura, el moviment independentista...”, desmenteixen.
Hi ha esperança dipositada en els joves? “És la pregunta del milió. Anem tard per revifar-la. Tenim un problema”, responen. Caldria que estigués més ben posicionada a l’escola, per exemple. Si hi ha esperança, però, passa per obrir-la a tothom com una expressió cultural contemporània–reflexionen a capítols com ‘Un xic de flow’– sense recances, sense purismes. Amb la mirada oberta a noves maneres de ballar-la per fer-la més atractiva, perquè “hi ha moltes maneres de saltar, botar i passar-ho bé” .
