La història del cinema a Sabadell és, innegablement, la història de la nostra ciutat.
Les pel·lícules projectades a la gran pantalla han apel·lat sempre a tots els públics en tots els àmbits de la vida. Les experiències personals s’entrellacen amb les pel·lícules, els records, els llocs i els moments, formant un tot inseparable amb el cel·luloide.
Potser per això, la mort recent de dues grans estrelles del cinema, Diane Keaton i Robert Redford, ha suposat un cop per a tots aquells que van créixer amb el seu llegat cinematogràfic.
- La Rambla i la façana del cinema Euterpe. Sabadell, 1980. Autor desconegut
- AHS
Sabadell ha estat i continua essent una ciutat profundament cinèfila. Poques ciutats poden presumir de tenir dos espais multisales situats a les seves principals zones comercials. Aquí, el cinema no només es viu a les afores: forma part del nostre centre urbà i de la nostra identitat cultural. Amb els Multicinemes Imperial i Eix Macià, dos estendards del setè art a la ciutat.
L’acte de seure en una sala de cine està íntimament lligat al segle XX. Les grans sales, els teatres i els cinemes de barri van omplir els carrers de Sabadell, i és impossible parlar-ne de tots. Per això, seguint la recomanació del periodista i comentarista cinematogràfic Albert Beorlegui, ens centrarem en aquells espais que millor representen la història del cinema sabadellenc.
Un dels edificis més icònics de la ciutat, a l’estil del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, és el Teatre Principal. Creat el 1866, l’any 1919 es va adaptar a les noves demandes del públic i va començar a projectar pel·lícules. Un espai magnífic que, observant-ne les imatges, recorda inevitablement el preciós cinema del clàssic Cinema Paradiso de Tornatore.
- Façana del saló Imperial o cinema Imperial, a la Rambla de Sabadell. Entre 1945 i 1950. Autor: Àngel Casas Sanmartí
- AHS
La pedra Rosetta dels cinemes sabadellencs, i el testimoni inequívoc de totes les crisis que ha viscut la gran pantalla, és el Cinema Imperial, el primer cinema construït com a tal a Sabadell.
Inaugurat el 1911, va ser el segon cinema aixecat a Espanya. Precursors del cinerama, a l’Imperial s’hi va projectar fins i tot la monumental pel·lícula Napoléon (1927) d’Abel Gance, tal com la va concebre el seu creador, amb triple pantalla.
L’Imperial va viure una època d’esplendor, arribant a acollir la seu de la Filmoteca. Tot i això, l’any 1998 va tancar definitivament. Els canvis urbanístics i les noves dinàmiques comercials van comportar l’enderroc del mític espai de la Rambla.
- Concert de l`Orfeó Manresà amb la col·laboració de l`Orfeó de Sabadell, al Salócinema Rambla. Sabadell, 1953
- AHS
Per preservar-ne la memòria, es va decidir replicar-ne la façana i construir-hi uns multicinemes seguint l’estil original: els Multicinemes Imperial. Una decisió que va generar debat i polèmica, entre els qui defensaven mantenir-lo intacte i els qui preferien apostar per un cinema totalment nou i modern.
Després de la construcció de l’Imperial l’any 1911, el 1943 es va obrir una nova sala a la ciutat, el Cinema Rambla, que, tot i tenir altres propietaris, acabà gestionat per l’empresari Tomàs Parcerisa, una figura clau en la història de les sales sabadellenques. La seva mort va provocar una divisió entre el seu fill i el seu gendre: el primer es quedà amb els cinemes Euterpe i Cervantes, mentre que el segon va gestionar el Rambla, l’Imperial, l’Alcázar i el Campos (una mena de “partició de l’imperi” a la sabadellenca).
- Carrer de Sant Pere cantonada al carrer de Sant Pau. Edifici: Cinema El Principal. Sabadell, 1980. Autor desconegut
- AHS
Amb els anys, i escapant de la censura franquista, va arribar el cinema d’art i assaig: sales amb menys de 500 butaques (difícilment rendibles) on es projectaven films valents, de temàtiques sensibles. A Sabadell, aquest moviment va arribar amb la reconversió del Cinema Alcázar en Cineart Alcázar, l’any 1969.
En aquella nova etapa, es projectaven grans obres del cinema en sessions dobles, sovint acompanyades de peces més comercials o de tall eròtic, molt pròpies de l’època. El cicle va començar amb Repulsion, de l’enfant terrible del setè art Roman Polanski, i en algunes d’aquestes projeccions (plenes d’escenes de nuus femenins) s’arribaren fins i tot a produir lipotímies entre el públic.
- Sala 3 (o Alcázar) del Cineart Multisales, 2003. Autor: Albert Juan Paumiola
- AHS
El cinema i les seves sales formen part d’aquest paisatge emocional que ens acompanya tota la vida. Com detalla Albert Beorlegui i Tous, principal font d’informació d’aquest article: "Al llarg dels darrers 120 anys, el cinema ha format part indissoluble de la ciutat de Sabadell, ja sigui amb espectaculars sales de cinema, ambiciosos empresaris, perseverants entitats o alguns sabadellencs que han contribuït a enriquir aquest immens patrimoni artístic, però també sentimental, del segle XX. D’una manera o altra, doncs, el cinema continuarà estant present a Sabadell. Però també a les nostres vides."
