Feia temps que li queia la pregunteta als clubs de lectura d’arreu del país: “I què estàs escrivint ara?”. La periodista i escriptora Gemma Ruiz Palà no ha tingut mai por del buit que pot deixar un èxit de masses com va ser Les nostres mares (Premi Sant Jordi 2022) perquè, quan explicava l’argument de la seva nova novel·la, llegia entusiasme i complicitat a les mirades. Estava escrivint una història en to desacomplexat i vitalista, però amb un rerefons transformador. “Aquest és el llibre que vull escriure ara”, reconeix que sentia amb Una dona de la teva edat (Proa), que presentarà dilluns 20 d’octubre a les 19h a la Llar del Llibre, acompanyada de Carolina Rosich.
Una dona de la teva edat és un al·legat sobre viure a partir dels fogots. “No ets una andròmina”.
La idea era riure’m una mica d’aquesta circumstància que no té res de risible, i és que a les dones se’ns adjudica una edat on se suposa que tenim capital sexual i, per tant, atractiu i validesa com a objecte. Quan passa aquesta etapa —la fertilitat, la joventut, l’esveltesa— sembla que ja no servim per res. Tot t’ho assenyala constantment. Ja no veus dones als llocs d’honor, de referència. Contra aquesta invisibilització —de les pantalles, dels anuncis, dels escenaris, dels espais que haurien de ser miralls per a totes nosaltres— està fet aquest llibre. He volgut fer-me la referent que d’aquí a deu anys jo mateixa necessitaré veure.
Encara és una mirada minoritària.
Ara hi ha moltes actrius, com la Vilarasau, que estan reclamant papers per poder veure com envellim també a les pantalles. A Hollywood ens han ensenyat com estimar, com ser joves, com viure la bogeria de l’amor, però no ens ensenyen com envellir. I ja no demanem només envellir amb dignitat: volem envellir de manera vital, divertida, desitjable i envejable. Jo he volgut contribuir a això, a aquesta nova mirada que algunes autores i cineastes comencen a proposar, però que encara és molt minoritària.
La protagonista viu una aventura.
Sí, a Venècia hi exploro l’amor intergeneracional. La Kate tenia una parella molt més gran que ella, i ningú no qüestiona aquesta diferència. En canvi, quan és una dona la que s’enamora d’un home molt més jove, la ficció ho assenyala, ho ridiculitza i ho criminalitza. Hi ha molts més casos dels que es coneixen, però encara és un tabú. M’agradava desfer aquest tabú, igual com volia posar sobre la taula la menopausa i parlar-ne obertament.
Per què l’envies a aquesta Venècia que, tot i continuar sent encisadora, està atormentada per la turistada?
Volia un escenari que la tragués de Nova York i dels cercles intel·lectuals, i que alhora la connectés amb els seus orígens italians i amb una expressivitat més mediterrània. Conec bé Venècia, i per mi és un territori on esclaten moltes de les contradiccions contemporànies. Tots critiquem la turistificació que impedeix la vida de la gent a les ciutats, però després som turistes a casa dels altres. Ens agrada l’art contemporani amb missatge crític, però després hi ha col·leccionistes que arriben a Venècia amb jet privat i tenen el iot amarrat davant de la Biennale. Venècia cristal·litza tot això: la batalla contemporània dels llocs que, per sort, no tenim guerra, però patim la guerra immobiliària.
Tinc la sensació que t’has regalat el caprici que la protagonista sigui artista i escenògrafa per desplegar el teu món del periodisme cultural.
Exacte. Com que jo també he treballat molt en l’àmbit teatral, m’hi sento com a casa. El món del teatre català és la meva família. Si podia fer que la protagonista fos escenògrafa, estava dins d’un ambient que conec bé. I si a més la feia artista i la situava a Venècia, podia explorar un altre terreny que m’interessa molt: el de l’art contemporani i els referents femenins dins d’aquest món. M’he regalat una protagonista que viu entre dos mons que fa anys que estudio i que sento molt propers.
Que la protagonista trobi un grup d’amics artístics li ajuda a poder-se desplegar.
Sí, volia que aquest grup fos jove i molt contemporani, que trenqués les cotilles, començant pel binarisme. M’agradava que aquesta artista de seixanta anys volgués aprendre de la gent jove, perquè a mi també em passa. Admiro molt els joves, no comparteixo gens aquest discurs de “abans era millor”. Al contrari: molts joves que escolto m’impressionen per la seva manera de veure el món, perquè ja parteixen de conceptes que nosaltres ni sabíem que existien. Crec que la riquesa està en la trobada entre generacions: és el que sempre ha fet forta la tribu.
La protagonista, tot i ser feminista, cau en contradiccions, com sucumbir a les cremes antiedat.
És clar. Totes en tenim, d’aquestes contradiccions. Pots saber la teoria, però la pràctica és molt més difícil. Vivim en un món on la imatge és fonamental, i amb les xarxes encara més. És molt difícil presentar-te “en cru”, sabent el judici que rebràs. Algunes actrius com la Pamela Anderson o la Kate Winslet ho fan, i és una mena de dissidència estètica, però s’ha de tenir molta força. Totes sabem què és la pressió estètica, però també volem fer goig. Amb humor, m’agradava mostrar aquestes tensions: les contradiccions que esclaten a Venècia també esclaten dins la protagonista, al seu propi cos i a la seva pròpia imatge.
Hi ha la crítica al masclisme menys evident, el que ve des de l’home progressista.
M’interessava mostrar aquest masclisme subtil que ve sovint d’homes progressistes, que se saben feministes, que voten opcions d’esquerres, però que perpetuen inconscientment l’status quo. El masclisme és transversal: de classe, d’edat i de país. I cal parlar-ne així.
Un missatge que dol: "Els meus fills sempre havien volgut una altra mare”.
Sí, és una frase que pot doldre. La vaig imaginar després de llegir tantes entrevistes o novel·les on fills d’artistes retreuen a la mare la seva absència. En canvi, els fills de pares artistes mai no ho fan: el pare absent es justifica perquè “era un gran artista”. . El pare absent mai s’assenyala; la mare absent és condemnada.
La novel·la és plena de trets d’oralitat. Sembla que t’ho estigui explicant una amiga.
Sí, per això vaig triar la primera persona. Té coses bones, com aquesta complicitat directa amb qui llegeix, però també limitacions: una narradora omniscient pot entrar i sortir de tot arreu, mentre que la primera persona només pot parlar des del seu caparró. Tot i això, volia que fos així: si estem dient que les dones s’invisibilitzen, que se’ns pren la veu i la imatge, no podia ser que algú altre parlés per ella. Havia de parlar ella per ella mateixa.
En alguns moments, m’imagino una pel·lícula: una veu en off i ella caminant pels carrerons de Venècia...
Sí, totalment. Me la vaig imaginar com una pel·lícula americana, perquè la meva educació emocional ve de les pel·lis de Hollywood: les comèdies romàntiques, els grans drames, tots aquells clixés que ara revisito amb ironia.
