Jana Otero, de nom artístic Jeney, potser és una de les noies de dinou anys amb més experiència dins del món de la música. Sabadellenca i, orgullosament, gracienca, des dels setze s’ha anat trobant, tant a ella mateixa com al seu so. “Amb disset anys ja vaig actuar a la Razzmatazz; imagina’t: amb aquella edat encara no podia entrar a les discoteques”, explica. “Va ser allà on vaig adonar-me que el que volia fer era música”, recorda.
"Encara no podia entrar a la discoteca i ja estava a l’escenari"
Sense cap bagatge musical o familiar vinculat amb els grans estudis (excepte per una tieta professora de cant coral), Jeney ha creat connexions amb artistes i productors fins a fer-se un nom i fer-se escoltar. Vídeos virals a les BDP (Batalles de Promeses), actuacions a l’escenari de l’Eix Macià amb els seus amics (el col·lectiu urbà Marca de Ceniza) durant la Festa Major de Sabadell davant de milers de persones, perfeccionant la seva veu, transitant entre gèneres...
Amb unes primeres cançons marcades per uns tons molt més propers al rap i al trap underground, Otero ha deixat enrere les bases agressives per passar a les melodies addictives amb què treballa ara. “Estic fent pop, barrejat amb diferents estils llatins i afro, o també balades, que sempre m’acompanyen”, explica.
"Els meus ex estaran farts de mi"
Actualment, Jeney treballa a Madrid amb el reconegut productor Chus Santana (qui ha col·laborat amb noms com Omar Montes, Bad Gyal, Ana Mena, Antonio Carmona...). Amb ell, Otero ha anat publicant diversos senzills com La Playlist o Arriesgar (una cançó enganxosa que, amb més ressò, podria convertir-se en un dels èxits de l’estiu). Alguna novetat propera? El senzill Quién Sabe, que surt el pròxim 28 de juliol, també produït per Santana.
Sobre les seves lletres i les històries que amaguen les seves cançons, Jeney respon amb sinceritat: “Jo canto sobre l’amor, no sé fer una altra cosa. Tots els meus ex estaran farts de mi, sobretot els que més m’han marcat”.
La batalla per preservar la música en temps de consum ràpid
La indústria musical també té una cara més fosca que Jeney denuncia: “No m’agrada gens publicitar-me, em sento com si fos una noia d’anunci. Has d’estar sempre pendent de les xarxes, fent vídeos, explicant-te... I aquest és temps que podria dedicar a escriure cançons o potser a treballar en altres aspectes creatius que m’agraden”.
Per a Otero, les cançons es cremen massa ràpid: “El negoci consisteix a treure cançons sense parar fins que alguna triomfi i et porti l’èxit. Sento que es perd la idea de preservar la música. Les cançons produïdes així no s’escoltaran en el futur”. Per això, Jeney intenta trobar un punt intermedi entre aquesta visió moderna i el que realment vol fer.
De tota la fornada de nous artistes joves del so urbà que han aparegut o estan apareixent, Jeney es diferencia per les seves lletres (adreçades a un públic molt concret) i per la seva actitud: “Pujar una cançó a xarxes sense treballar-la i esperar que es faci viral no és fer música. Això ho tinc clar”. Com diu un dels seus senzills, el que li agrada a Jeney és arriscar-se: viatja cada dues setmanes per gravar cançons a Madrid, canvia de gènere i d’estil segons com se senti, i ha reprès els seus estudis inacabats de música al conservatori. També admet que li han “faltat molts referents femenins de la seva edat: als concerts gairebé sempre era la més jove i l’única noia. Això m’ha donat més força”, conclou.
