- Obres de Bach i Vivaldi. Maria Florea, violí.
- Franz Schubert Filharmonia.
- Teatre Principal
- de Sabadell // 2-10-25
El concert inaugural de la temporada de Joventuts Musicals de Sabadell al Teatre Principal es pot qualificar d’èxit rotund, tant artísticament com per l’assistència de públic: la sala es va omplir fins i tot al primer i al segon pis, un fet que confirma la bona feina de la presidenta Joana Soler i de l’equip de la junta. L’entitat, que compta amb la confiança de la regidoria de Cultura de l’Ajuntament, consolida així un model de programació basat en propostes de concert clàssiques però de gran qualitat i interés creixent, com l’actuació de la Franz Schubert Filharmonia en versió cambrística, formada per músics catalans i liderada en aquesta ocasió per la violinista Maria Florea.
El programa girava entorn de dos pilars del barroc: d’una banda, Johann Sebastian Bach, que va imitar i assimilar el model concertant vivaldià, i de l’altra, Antonio Vivaldi, amb els quatre concerts per violí solista cordes i baix continu de Il cimento dell’armonia e dell’inventione, op. 8, coneguts universalment com Les quatre estacions. L’inici, amb el Concert per a dos violins en re menor, BWV 1043, va sonar mancat de subtilesa en el diàleg i l’equilibri tímbric, malgrat l’empenta de Florea.
Per exemple, els sis primers violins, per exemple, amb prou feines es distingien en alguns passatges i l’agombolament tímbric i de texturació va desnerir l’inici d’una sessió que, amb el Concert per a violí i oboè en do menor, BWV 1060R, va oferir major contrast i respiració, gràcies al timbre de Pau Roca, que va brillar especialment a l’Adagio central amb un cant elegíac i serè davant la veu amorosa del violí en un diàleg serenatístic arrodonit per la motricitat de l’allegro conclusiu.
A partir d’aquí, el concert va créixer de manera sostinguda. Florea, en una carrera creixent com a solista i en conjunts de cambra, tant a l’estranger com a Espanya, va assumir el rol centrípet tant en el fraseig com en la gestualitat de direcció cap als companys: un Estiu vibrant, una Tardor vital i d’impuls rítmic, i un Hivern d’energia radical i contrasts extrems, tots ells amb una fantasia de recursos tècnics que parlaven d’un estudi conceptual força madur. Idees clares, sens dubte, tot i que potser caldria aprofundir en la dimensió de la retòrica musical de l’èopca en les dobles cordes, canvis de tempo, l’agilitat i el legato en els passatges vertiginosos, la direccionalitat del discurs i els jocs de clarobscur dinàmic i de colors. Algunes perfectibles, altres indiscutibles i ben secundades pels músics de la Franz Schubert Filharmonia que està fent una gran feina a les sales de concert catalanes. I ara també a Sabadell.
La millor mostra va ser la tempesta del tercer moviment, convertit en un tour de force, que encara va superar-se arísticament en bisar-se al final d’una sessió que va embaladir fins al punt que, amb prudència i afecte, alguns hi veien l’ombra d’aquella jove Anne Sophie Mutter, mundialment com una de les grans violinistes del nostre temps gràcies a la combinació d’un so inconfusible, ple i lluminós, d’una tècnica impecable i d’una musicalitat profunda que sap equilibrar emoció i rigor. Més enllà d’una aparença física no menys bella que la de l’alemanya al seu moment, bona part de les virtuts musicals també les comparteix. Per això no era del tot desencaixat admirar Florea i el seu treball divendres passat al Principal com “Florea, la Mutter catalana”.
