Escarxofat en una cadira com si fos a casa la sogra, amb els peus a sobre la taula i una ampolla al costat. Mama Dousha comença cantant El torito amb una entrada més pròpia de musical broadwerià que de concert. Però és que l'artista barceloní és un espectacle amb potes. Es nota que estima el que fa, s'ho passa pipa, afalaga el públic amb entusiasme, és generós repartint protagonisme als companys d'escenari i té la capacitat d'un monitor cardíac d'hospital per fer anar amunt i avall la nit amb una torrentada de ritmes.
Cinc minuts abans de començar, s'ensumava que la cosa punxaria. Es podia accedir a primera fila sense dificultats i no hi havia ningú a la barra (potser eren els 5 euros per cervesa; que som al Primavera Sound?). Però era una qüestió de puntualitat perquè l'Eix Macià va acabar força ple, tot i que sense anxovament. Amb corbata i pantalons amples de fil, Mama Dousha de seguida va desenfundar la primera cançó del seu repertori més popular, un rumber Que chévere que ja corejaven una bona colla de fans que demostrarien saber totes les lletres del concert. Fins i tot, de cançons menys conegudes com Rere teu, que va cantar com una diva amb les mans a darrere.
S'ha comparat Mama Dousha amb C Tangana. Potser alguna coseta, alguna reminiscència, però en una versió en horari infantil. Costa d'imaginar El madrileño, amb les seves ulleres de mig pam i cançons pigades de referències a esnifar clenxes, cantant Paf el drac màgic o versionant electrònicament Paquito chocolatero, tal com va oferir –amb èxit– el barceloní davant d'un públic molt familiar. En directe, Mama Dousha és més aviat un tercer The Tyet, però en una versió sarcàstica i amb hiperactivitat. Uns quants cursos més amunt, els pisparia l'entrepà i després la nòvia.
El concert es va començar a enfilar cap a cotes divertides amb el remix Britney, que precisament Mama Dousha té amb el duet mataroní. Va robar un parell de somriures amb l'homenatge Iaia –“iaia on vas de festa, si tens vuitanta anys, puc anar amb tu. Iaia m'agrada com penses. Si em deixes pasta, podem anar junts”– i amb Casi palmo per ella –“el lleó està com jo, pam i pipa pam i pipa. El lleó casi mor, per culpa de l'amor”.
Mama Dousha és gran mestre de cerimònies enmig d'una estètica posada en escena. Ha fet tots els papers de l'auca abans de ser artista –des de ser tècnic de so fins a fotògraf– i sap molt bé com interactuar amb el públic i fer cabrioles per mantenir-ne l'atenció. Conscient que està complint un somni, s'hi entrega en cos i ànima, crema totes les naus. Per això enmig d'una cançó regala un salt mortal enrere o estirat a terra fa el saltiró del cuc.
Va arribar el moment sensible, que alguns grups d'amics més enllà de les primeres files van aprofitar per petar la xerrada. Passa a tots els concerts de Festa Major: l'interès decau proporcionalment a la distància respecte a l'escenari. La fiblada emocional va ser Anirà passant, en duet amb Gigi Ros. Mama Dousha va tornar a fer sonar els beats amb Sant tornem-hi i Vitamina de l'amor, abans de l'esperat clímax Rikiti. No hi ha bona boda sense Rikiti, doncs encara menys bon concert. El mestre de cerimònies oficiava un matrimoni col·lectiu a l'Eix Macià.
Encara va arribar la irònica Catalan Society i, per acabar després d'una hora de concert, la que Mama Dousha considera com la seva millor cançó, Ha valgut la pena. En aquest cas, sí, ctanganeja una mica perquè pessiga una mena de desolació semblant a Tú me dejaste de querer i, a més, s'havia tret la camisa i lluïa samarreta imperi. El mestre de cerimònies es va apartar i ens hi va deixar l'apoteòsic final instrumental de Guillem Bautista, al violoncel; Ros, als teclats; Scotty Dk, a la guitarra; i Marta Ordiales, a la bateria.
Com en els bons casaments, Mama Dousha va acabar ben suat després de ballar passos prohibits, amb la corbata descordada i amb menys peces de roba.
