Entre les pàgines ressonen telers –txac-txac-txac, hi corre la pudor de la llana i hi sobrevola el fum negre de les llargues xemeneies de les fàbriques. Mercè Cabrera Fosch (1967) ha tornat a alguns records del Sabadell de la seva infància per ambientar La pau que ens ofegava (Bromera), l’obra amb què ha guanyat el Premi Blai Bellver de Narrativa Ciutat de Xàtiva. Les ubicacions en la ciutat industrial de postguerra són un personatge més de la novel·la, situada el 1945, per això la Setmana del Llibre en Català ha organitzat una ruta circular per tres escenaris que hi figuren, aquest dissabte 27 de setembre des de la plaça Doctor Robert, a les 17 h. Passarà per cases del Centre, als carrers Creueta i Turull; pel Museu d’Història i per antics vapors.
Però la protagonista de debò de la novel·la és Sara Roures, “una dona que no ha vist gaire món, que ha viscut sempre força tancada a casa, però que, tot i ni tan sols saber-ho, desitja la llibertat”. L’anhel engabiat se li va descobrint de mica en mica, a mesura que avança la lectura, mentre es veu immersa en un procés de creixement personal. “Després de tot el que viu, ja no podrà tornar enrere, ni pot tornar a ser com era abans”.
Tot el que viu té nom masculí. Rafel Sants és un “fantasma del passat”, una atracció prohibida, una itinerància sentimental que li va infligir molt dolor. Torna a la vida de la Sara sota la promesa de redimir-se, d’haver canviat, i, tot i que ella fa bé de no creure’l, no serà tan fàcil esquivar la temptació. Paral·lelament al retorn inesperat, hi ha un robatori intrigant a la fàbrica tèxtil on transcorre la major part de l’acció.
“La novel·la està situada en un entorn opressiu, un Sabadell amb convencions socials especialment asfixiants per les dones, que no podien ni obrir un compte bancari soles”, explica Cabrera. “Era difícil ser valent i oposar-se al sistema. No podies fer un tuit i quedar-te tan ample, t’hi jugaves la vida”, afegeix. Per tirar endavant en aquesta societat d’oportunitats escasses, explica l’autora, hi ha personatges que sobreviuen actuant amb escrúpols i altres pocavergonyes que recorren a l’engany per aconseguir els seus interessos. “Excepte l’elit que representen els amos de la fàbrica, a la novel·la tothom intenta sobreviure”.
És la primera novel·la de Cabrera, a qui la trucada per anunciar-li el premi la va deixar ben sorpresa. “Em vaig pensar que es tractava d’una broma!”, reconeix. La llavor de La pau que ens ofegava era “un esborrany que no funcionava” i que va fer rutllar treballant a fons els personatges, dedicant-los biografies. “Escriure una novel·la és abandonar la teva vida per posar-te al fons de la dels personatges”, conclou.
