Oasis: un nexe més entre Sabadell i Manchester

“T’imagines poder estar potencialment en la banda més cool del món i no fer res perquè estàs en una brega amb el teu germà?”, deia fa dos anys Matty Healy, líder de la banda anglesa de pop-rock The 1975, sobre la separació d’Oasis i la seva incapacitat de reunir-se. Com a resposta, els germans Gallagher, per separat, van fulminar amb insults el pobre Healy, reafirmant encara més la seva actitud d’estrelles del rock.

L’agost del 2024, els rumors (sobretot per declaracions peculiars de Liam Gallagher a les xarxes socials) van fer que el focus tornés a posar-se sobre la suposadament ‘morta’ banda de Manchester. Poc després, Liam i Noel van anunciar el seu esperat retorn amb una gira conjunta durant l’estiu del 2025. Setze anys després de la seva separació.

Catorze dates en diferents localitzacions del Regne Unit. Una ocasió única que ha fet que fans d’arreu del món viatgin aquest estiu al Regne Unit. Un retorn també a la Cool Britannia que va generar el britpop d’Oasis, Blur, Pulp i companyia durant anys. Una etapa irrepetible i terriblement optimista per la Gran Bretanya.

Sabadell no n’és una excepció i diversos ciutadans han decidit formar part d’aquest retorn supersònic. Entre ells hi ha en Marc Rius, l’Arnau Solsona, en Xavi Pardo i en Jordi Rius, que no s’han volgut perdre la reconciliació d’aquests Ròmul i Rem moderns.

“Hi he anat amb quatre amics, tres som de Sabadell i un de Sant Cugat. Vam poder aconseguir entrades de la venda anticipada gràcies a un d’ells, que és fan incondicional de la banda”, explica Arnau Solsona, agent de viatges i codirector del Festival Embassa’t. Dos dels amics d’aquest grup es van conèixer a la gira d’Oasis del seu quart disc Standing on the Shoulder of Giants fa vint-i-cinc anys. “Els vaig presentar jo”, diu Solsona.

Sobre haver pogut presenciar el retorn dels germans Gallagher, explica: “És una de les nostres bandes, ens ha unit. Anar a la catedral de Wembley per gaudir d’aquesta experiència significa formar part d'història viva de la música popular”. Solsona destaca com la banda “està més viva i en forma que mai, renovant el seu so i confirmant-se com a llegendes del rock”. També recorda amb entusiasme com ha pogut comptar amb el seu amic Marc Rius, que va aconseguir les entrades a última hora: “Han estat unes 48 hores memorables amb gent que veritablement s’estima la música”.

Rius, actor sabadellenc i també membre de l’organització de l’Embassa’t, ha assistit al concert de Wembley d’aquest 26 de juliol. “Em vaig comprar l’entrada jo sol, casualment he pogut venir amb una colla d’amics de Sabadell. Però ha estat una casualitat poder coincidir amb l’Arnau Solsona i la resta d’amics”.

Per a en Marc, Oasis va ser “la seva porta d’entrada a la música. Amb 13 o 14 anys, quan només escoltava música catalana, em va caure a les mans un recopilatori del millor del mil·lenni en què hi havia Wonderwall. Em va enganxar i vaig descobrir la seva discografia”. Com a gran fan, ja els havia vist tres vegades: “Per a mi va ser una gran decepció quan van separar-se”. Els rumors del retorn van ser una sorpresa i, quan es van confirmar els concerts: “Vaig fer cua virtual durant hores sense èxit en aquella ocasió. Des que vaig aconseguir l’entrada he estat molt nerviós, i de camí a Wembley encara més”.

Rius fa una anàlisi molt encertada de la connexió entre el britpop, Sabadell i tota aquesta diàspora de fans que estimen Oasis, The Verve, Ride... “El meu cercle d’amistats i família sempre diem que, d’una certa manera, és normal aquest interès dels sabadellencs pel britpop. Sabadell sempre ha estat relacionada amb Manchester (bressol d’aquest gènere). El passat industrial ens uneix, som la 'Manchester catalana', té molt de sentit que ens toqui de prop, sigui Blur o Oasis (tot i que jo sempre ho he tingut clar: he estat més d’Oasis)”.

Això va de germans. I en Jordi Rius, germà d’en Marc Rius, també ha estat un dels sabadellencs que han pogut presenciar aquesa reaparició de la que potser és la darrera gran banda de rock del món, en el seu cas al concert de Manchester. Professor de secundària i sociòleg, explica: “Vam fer tot el possible per comprar les entrades, i els que ho vam aconseguir vam ser l’Aleix, en Carles i jo. Nosaltres tres fa anys vam crear el grup de rock alternatiu de Sabadell Hairy Legs quan teníem 17-18 anys, i durant tres o quatre anys vam estar fent el 'gamberro'”.

“Com a grup la primera versió que vam tocar va ser Don’t Look Back in Anger, a més a més, el nostre bateria, en Carles, des de fa 6 o 7 anys viu a Manchester. Va ser tot perfecte”, una ocasió fantàstica en què tant Oasis com aquest grup d’amics/exbanda de rock van jugar a casa.

“Van complir totes les expectatives. D'altra banda, l’ambient a la ciutat era únic. Vam guardar lloc durant sis o set hores i ens va compensar: el so va ser increïble, acompanyats de 80.000 hooligans d’Oasis. Realment un moment inoblidable, vam estar tots tres en un núvol durant una setmana”.

Xavi Pardo, periodista sabadellenc, va poder gaudir del segon concert de la gira de retorn a Cardiff, el 5 de juliol. “Vam comprar les entrades sense tenir en compte cap mena de logística ni forma d’arribar a Cardiff, que no té vol directe”, destaca.

Pardo ja els havia vist en tres ocasions: l’any 2000 a la sala Razzmatazz, al pavelló de la Vall d’Hebron i a un festival de música a Portugal també a principis dels 2000. “Tenen més força a l’escenari que abans. Sé que el motiu principal de la gira són els diners, però això no impedeix que estiguin en plena forma. Em van sorprendre: des dels inicis de la banda, la veu d’en Liam no havia sonat tan bé i en Noel està en un estat de gràcia amb la guitarra. Impecables”.

En Xavi no contemplava l’opció de no veure’ls: “És la banda més important de la meva vida. Jo havia perdut l’esperança, pensava que no els tornaria a escoltar en directe mai més. Llavors, quan van anunciar la gira de retorn, sabia que no me’ls podia perdre”.

El grup britànic va marcar l’adolescència de Pardo i recorda com tenia gravat “el What’s the Story Morning Glory en casset, molt ratllat de tants cops com l’escoltava”. Sobre l’experiència, diu: “Durant el concert de Cardiff m’havia d’anar pessigant per adonar-me que allò que estava sentint i veient estava passant realment. Ha estat un fet històric que defineix tota una generació”.