Andrés Salado, director de la Simfònica del Vallès, té la capacitat de connectar amb el públic de manera immediata. Abans d’agafar la batuta crea l’ambient perfecte per contextualitzar les peces que s’interpretaran. Aquest passat divendres 19 de setembre va presentar al Teatre La Faràndula Quatre últimes cançons de Richard Strauss i la Simfonia núm. 6 en si menor, op. 74, "La Patètica" de Piotr I. Txaikovski: dues composicions que ens parlen de la mort i dels últims dies d’aquests prodigiosos compositors. Tots dos van fer front al seu darrer sospir de formes molt diferents, fidels al seu estil. "Són creacions d’un alt voltatge emocional, on la mort és el centre de tot", va recalcar Salado.
- Andrés Salado parlant de les obres de Txaikovski i Strauss
- DAVID CHAO
Tot i que la mort fos el tema central de la vetllada, l’OSV va encertar escollint un pròleg idoni i molt allunyat del que esperava el públic. La primera part va iniciar-se amb Antrópolis (2019) de la compositora mexicana Gabriela Ortiz: deu minuts de pur èxtasi musical on es barregen tradició i avantguarda, una celebració del dret a gaudir de la festa i escapar de l’estrès quotidià. Com quan decideixes sortir un dimarts i, per sorpresa, un amic et porta a un 'antro': els icònics bars mexicans de dubtosa reputació on la joventut ballava i celebrava la vida.
Tambors, maraques, bombos i fins i tot els crits dels concertistes esdevenen l'essència de la creació d’Ortiz, on tècnica i ritme dominen el panorama. Tot i que Salado no ho va comentar, Antrópolis també pot entendre’s com una manera de viure la mort (un oxímoron complicat) segons el tarannà mexicà: un record alegre i festiu, un gran borrombori com el Día de Muertos.
- La percussió és un dels elements claus de les composicions de Gabriela Ortiz
- DAVID CHAO
Un comiat acceptat
Richard Strauss, considerat l’últim romàntic (en el sentit decimonònic de la paraula) va morir el 1949, quan les avantguardes i l’atonalitat jahavien abandonat un estil que molts consideraven desfassat, i del qual Txaikovski havia estat un dels principals precursors. El seu comiat, Quatre últimes cançons, va ser un adeu acceptat, abraçant la mort amb la certesa de ser recordat durant molt temps.
Strauss, clarament personal, va encaixar a les que segurament van ser les persones més importants de la seva vida en la composició: el seu pare (el reconegut intèrpret de trompa Franz Strauss) i la seva dona (la soprano Pauline Maria de Ahna). Les dues veus que guien al públic durant aquestes quatre peces són la trompa i la veu d'una soprano. Que en aquesta ocasió va interpretar la versàtil soprano canària Raquel Lojendio. Salado comprèn la nostàlgia serena amb què va fer front a la seva pròpia mort Richard Strauss.
- La soprano canària Raquel Lojendio
- DAVID CHAO
Una de les claus del concert fou la confrontació de dues visions oposades de la mort. Txaikovski, també rei del romanticisme, va viure una vida terriblement tràgica. Marcada per la repressió de la seva homosexualitat i per forts episodis depressius. Tots aquests neguits els va canalitzar en la seva música. "Txaikovski va ser un compositor que sempre va voler que la seva música es reconegués com a emocional", explicava el compositor, director d'orquestra i divulgador musical nord-americà Leonard Bernstein. Probablement, l'artista que millor va comprendre com s'havia d'interpretar la Patètica, i que, com ell, va viure una doble vida marcada per la seva sexualitat.
El geni rus va morir nou dies després de l'estrena d'aquesta simfonia, del mateixa forma que ho va fer la seva mare: bevent un got d'aigua contaminat per la còlera. Molta especulació envolta la seva mort, una de les principals teories és el suïcidi. Per acabar d’agreujar-ho, l’estrena de la Patètica no va ser ben rebuda, va guanyar la seva fama i respecte just després de la mort del compositor.
- Les emocionals composicions de Txaikovski busquen sempre arribar sentimentalment al públic
- DAVID CHAO
Silenci
El clímax de la interpretació de l’OSV va arribar amb l'Adagio lamentoso de Txaikovski, l'últim moviment del compositor rus. Salado va trobar el punt interpretatiu perfecte, allargant la composició, estirant-la amb una lentitud deliciosa, ampliant els plaers i els malsons del turmentat romàntic. Seguint la tradició interpretativa vienesa, gairebé mahleriana, (Salado va viure un temps a Viena); la mateixa que va adoptar Bernstein el 1986 amb la Filharmònica de Nova York. Aquest estil fa lluir encara més, l'instrument que més sobresurt durant el gran 'finale': el silenci.
Llargs silencis que trencaven l’ambient i les emocions, fins al punt que podia sentir-se la respiració continguda del director. Només alguna tos inoportuna, fruit de la temporada de refredats, va trencar per moments l'atmosfera màgica que s'havia creat. Aquests comiats simfònics són dues maneres contràries de dir adeu, però tant Strauss com Txaikovski s'adonen amb els seus últims compassos que fins i tot davant la mort; la música esdevé el millor dels refugis.
