Darth Vader no intimidaria, tampoc ens creuríem l’heroisme de Luke Skywalker i les batalles galàctiques serien avorrides com una ostra. L’Orquestra Simfònica del Vallès ha ofert dos concerts a l’Auditori del Fòrum CCIB acompanyant en directe la projecció de la primera pel·lícula de Star Wars –Episodi IV: Una nova esperança–, estrenada el 1977. Era una proposta molt llaminera per als fans de la saga, que van inundar bona part de les 3.000 butaques de la sala. Però sobretot era una oportunitat per presenciar una cosa molt evident, fàcil d’entendre, però recomanable de comprovar alguna vegada a la vida. El cinema sense música directament no existiria. Seria una altra cosa, molt menys viva, sense poder per emocionar. Sense moments èpics ni dramàtics no es recordarien les pel·lícules. No hi hauria fans, ni sagues, no s’omplirien sales de tres mil persones. El cine no ens marcaria la vida.
Una imponent Simfònica del Vallès se situa en primer pla, compartint protagonisme amb la pantalla, situada una mica més amunt de la norantena de músics. Alguna cosa s’activa al cervell fins i tot abans que comenci la pel·lícula, quan sonen les trompetes per acompanyar la caràtula de 20th Century Fox. Aleshores, apareixen desfilant a la galàxia les lletres grogues –A long time ago in a galaxy far, far away…– i arriba la primera explosió orquestral de John Williams. És el tema principal, enèrgic i aventurer, que contrasta amb altres leitmotivs de la saga amb què el compositor ens manipula les emocions: la delicadesa de les cordes que acompanya la princesa Leia, la contundència dels metalls i la percussió quan l’Imperi ataca, l’espiritualitat cada vegada que s’evoca La Força... Fins a arribar als més de 12 minuts d’intensitat de la batalla final per destruir l’Estrella de la Mort i a la cerimònia triomfal del final. Hi ha un moment, però, en què la Simfònica del Vallès deixa passar una oportunitat d’or per lluir-se. És a l’escena que Luke i Obi-Wan entren a la cantina a buscar un pilot i el jazz que interpreten els músics del bar no sona en directe.
La banda sonora, una de les millors de la història reconeguda amb un Oscar, inunda cada racó de la pel·lícula. Ho fa evident la Simfònica fins al punt que es fan estranys els moments sense música. A més, la interpretació és tan clavada que fàcilment pots oblidar que tens una orquestra a davant dels morros. És un exercici exhaust per als músics, que van oferir dos concerts en dos dies seguits, mentre que una altra part de la plantilla en va fer dos més de How to train your dragon.
Són propostes comercials –això justifica els subtítols en castellà, a més d’en català?– que van triomfar amb entrades que no eren barates, dels 35 als 110 euros. Sens dubte són una porta d’entrada perquè un públic més ampli gaudeixi d’aquesta música i, qui sap, més endavant visiti la Faràndula o el Palau de la Música. A partir d’aleshores, la força simfònica estarà amb ells, per sempre.
