És una de les figures més respectades en el ram de la filosofia al país i té dos dels guardons més importants que pot rebre algú amb la seva professió: el Premio Nacional del Ministeri de Cultura i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que recollirà el 2 de juny al Palau de la Música. Amb el seu currículum intel·lectual, i amb tot el dret del món, qualsevol altre es penjaria medalles. Però Pere Lluís Font és discret i no ha estat mai mediàtic. “Encara que m’ho hagués proposat, no ho hauria aconseguit per una senzilla raó. Soc molt tímid, i això t’acompanya tota la vida”, diu.
Amb 90 anys, Font publicarà abans de vacances el llibre La filosofia al natural. Sense maquillatge. Sense retòrica innecessària. “La millor manera d’anar pel món és amb senzillesa i naturalitat”.
Què el va portar a Sabadell?
Hi visc des de fa quatre anys. Vivíem a Bellaterra perquè he treballat prop de 40 anys a la Universitat Autònoma. Però ens fem grans i allà érem esclaus del cotxe. Aquí a Sabadell tenim un fill i els nets, i vam fer una mena de reagrupament familiar. Ho tenim tot a la vora i no necessitem el cotxe. Quan tens una certa edat, això és un avantatge.
Em va explicar que durant el trasllat havia tingut problemes amb la seva biblioteca personal. Quants llibres hi tenia?
Entre 10.000 i 12.000, si fa o no fa, no els he comptat mai. L’he anat esporgant i diversos llibreters de vell han omplert la camioneta diverses vegades. M’ha quedat un nucli que em sembla coherent de temàtica filosòfica i teològica que no el voldria dispersar més. L’he donat a una institució de Lleida amb la complicitat de la universitat de la ciutat, de manera que hi haurà el mateix accés que a qualsevol biblioteca d’una universitat pública catalana.
No ha deixat mai de treballar?
No, el que passa és que sempre he treballat molt a gust i amb coses que m'agraden. Per tant, no he viscut el treball com a treball. He tingut una vida que ja comença a ser bastant llarga, estic a punt de complir 91 anys, havia tingut molta salut i sí, podria dir que no he parat mai.
Quina va ser la seva primera feina?
Vaig viure a França, autoexiliat estudiant filosofia i després teologia, com a laic. Va ser en una institució francesa on jo era l’únic laic que aprenia teologia. Això m’ha convertit en el laic llicenciat en teologia més antic de Catalunya. Quan vaig tornar, aquí no coneixia ningú i vaig haver d’obrir-me pas. Em va agafar d’ajudant un catedràtic d’història de la filosofia de la Universitat de Barcelona. Amb feinetes per aquí i per allà, tenia un peu a la universitat i ja m’hi vaig quedar. Hi vaig estar des del 1963 fins al 1968. Aquell any es va crear l’Autònoma i m’hi van convidar. Vaig estar un parell d’anys amb un peu a cada costat.
Autoexiliat?
Dic autoexiliat perquè jo havia començat estudiant per capellà al seminari de la Seu d’Urgell, però quan vaig olorar idees renovadores, al seminari no les trobava i vaig plegar. Vaig anar casualment un estiu a França, a Tolosa, fent de monitor de vacances. I se’m va ocórrer: ‘Aquest és el país de Descartes, pare de la filosofia moderna’. Vaig pensar que seria més interessant que no pas a Espanya, que des de l’època de Felip II havia posat duanes amb Europa. La filosofia feta a la península ibèrica a l’època moderna era molt tradicional.
Li confesso que vaig descobrir qui era i que vivia a Sabadell perquè la seva dona fa dos anys va trucar a la porta de la redacció i em va explicar que havia guanyat un premi. No és pas petit: Premio Nacional a la millor traducció 2022 pel ministeri de Cultura.
Sí, per la traducció d’Els pensaments i opuscles, de Pascal. És una feina grossa perquè és un llibre amb problemes de fons que són difícils de resoldre. Encara que sembli mentida, no hi ha cap de les edicions modernes franceses que em sembli prou bona. Vaig haver de refer pel meu compte molta feina de crítica textual i em vaig familiaritzar prou amb el manuscrit dels pensaments de Pascal per resoldre amb criteri propi els dubtes. El manuscrit és molt difícil de llegir perquè és una lletra endiablada, però un s’hi acostuma i després veus el perquè de lectures incorrectes. Hi ha entre 300 i 400 casos de lectures dubtoses, que vaig resoldre a la meva manera perquè em fiava més de mi mateix que no pas dels editors francesos.
Com està rebent l’esclat d’elogis per ser el primer filòsof a rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes?
Amb gran sorpresa perquè és la darreríssima cosa que m’hauria imaginat mai. Per què m’ha tocat a mi? No ho sé. Algú devia fer la meva proposta i els membres del jurat sembla que s’hi van avenir per unanimitat. És cert que soc l’únic premiat que ha portat l’etiqueta de filòsof. Me l’han encolomat. Filòsof en el sentit etimològic de la paraula, ‘d’amic de la saviesa’, sí. He intentat ensenyar filosofia ensenyant història de la filosofia perquè penso que, com diu un filòsof francès que m’agrada, la història de la filosofia és el laboratori del filòsof. He treballat tota la vida en aquest laboratori.
Se m'ha explicat que els seus alumnes de filosofia l'aprecien molt.
Cada vegada que em trobo un exalumne tinc una alegria. Generalment és perquè ells m'han parat pel carrer. Evidentment, la major part de les vegades no els reconec, però a vegades sí. Recordo encara molts noms i cares. Com que he fet la feina sempre molt a gust, això és un indicador d'haver encertat la manera de fer de professor. Quan vaig començar a la universitat em vaig fer una pregunta: com he de fer les classes? La meva resposta, potser no formulada així al primer moment, va ser: jo voldria fer les classes com m'hauria agradat que me les fessin a mi. I l'invent m'ha funcionat. He tingut la sort de fer una feina que hauria pagat per fer-la. I encara m'han pagat; poc, però m'ha permès sobreviure.
Ha lluitat molt perquè el català sigui una llengua, com totes, que pugui explicar la filosofia.
Amb la filosofia passa com amb les pel·lícules. Potser en el cas del cinema ara s’ha arreglat una mica, però en filosofia encara no. Aquí normalment no llegíem els filòsofs ni en la llengua original ni en la pròpia, sinó a través d’una tercera. La major part de la gent del ram a Catalunya són catalanoparlants però castellanoescrivents per comoditat, perquè són més competents en llengua castellana que en la catalana.
És una paradoxa.
Tenim mala peça al teler en matèria de llengua. A més, com que l’ús social de la llengua no fa sinó recular, n’hi ha que es pensen que en castellà tindran més lectors. Però no necessàriament s’asseguren gaires més lectors, perquè Espanya no ha estat un país de filòsofs en l’època moderna. El que passa és que a Catalunya, com també a la resta de l’Estat, s’ha arribat a una certa normalització més o menys homologable amb la filosofia europea, però perquè la filosofia europea està en un moment baix.
“Si em prenen la llengua, els ho dono tot”, va dir en el seu discurs quan li van donar el premi.
El lema d’Òmnium és “Llengua, cultura, país”. Penso que la clau és la llengua. Si tenim possibilitat d’una cultura específica és perquè tenim una llengua pròpia. No és un instrument de comunicació intercanviable. És una mena de denominació d’origen. No totes les llengües tenen els mateixos mitjans d’expressió. Una mateixa cosa dita en llengües diferents sona diferent i respon a supòsits més o menys inconscients diferents. Hi ha un filòsof molt important, Hegel, que va dir que la més gran revolució que s’havia fet a Alemanya als inicis dels temps moderns la va fer Luter traduint la Bíblia a l’alemany. Això va donar lloc al fet que els alemanys poguessin pensar i pregar en la seva llengua. Si se’m va ocórrer dir “si em prenen la llengua els ho dono tot” és perquè no em sembla bo el model irlandès, perquè han tingut la independència, però han perdut la llengua. Ni em sembla bo el model gallec, amb una llengua molt colonitzada per l’espanyol. L’equivalent d’aquí seria una mena de catanyol que no funciona. Jo no estic reivindicant el puritanisme lingüístic, sinó simplement una mínima competència en la llengua, sobretot en les persones que tenen com a part del seu ofici, com tu mateix, escriure o parlar en públic.
Com veu aquest món liderat per personatges que van en contra de la moral dels filòsofs que ha explicat tota la vida?
Aquests mateixos parlen molt de moral. Però a vegades parlar molt de moral és un senyal de no tenir-ne. Com ho veig? La persona més poderosa del món, el president dels Estats Units, a mi em sembla un pobre home, molt ric, amb mentalitat de monarca absolut. Allò que deia Lluís XIV, L’État, c’est moi. L’Estat, soc jo. I punt. Això no té res a veure amb la tradició democràtica que hi havia a Occident, a un costat i a l’altre de l’Atlàntic. Resulta que no està assegurada. No sabem on anem. Jo confio que, després de tot, encara hi haurà prou contrapoders democràtics perquè l’efecte Trump no sigui tan devastador.
Quines són les grans preguntes que ha intentat contestar al llarg de la seva vida?
Jo sempre he anat rumiant una colla de preguntes grosses que són recurrents. Què vol dir existir? Què vol dir ser? Què vol dir conèixer? Tenim obligacions morals incondicionals? Déu existeix? Tenim ànima o no? Els animals tenen consciència? Què és l’emoció estètica? Són preguntes d’aquest tipus i he intentat anar-les contestant a la meva manera per poder sobreviure mentalment amb una certa dignitat. Però hi has de tornar sempre i sempre has de repensar les grans preguntes des del teu context cultural i vivencial.
Tenim ànima?
Depèn del que entenguem per ànima. És un dels pocs esquemes mentals per pensar la realitat humana. La pregunta complementària és: tenim cos? La primera pregunta molts se la fan, la segona només alguns filòsofs. I n'hi ha que han contestat negativament. En diem filòsofs idealistes, que creuen que tota la realitat és homogènia a la consciència i que, per tant, el cos humà és una percepció antropomòrfica del que som i que ens porta instintivament a la resposta afirmativa. Els idealistes són filòsofs estranys, però no idiotes.
Què hem de fer per viure bé?
Obeir la veu de la consciència. Si no vivim moralment, quedem malament no davant dels altres, o també, però sobretot davant de tu mateix. Et fas vergonya a tu mateix. La possibilitat de fer-nos vergonya a nosaltres mateixos en cas que no obrem bé em sembla un símptoma de normalitat.
La filosofia és a l'abast de tothom?
Si i no. Com tot ofici, s'ha d'aprendre. Hi va haver un moment que Manuel Sacristán va defensar que no calia una llicenciatura en filosofia. Estudiar el que sigui i fer-te preguntes i, si de cas, que hi hagués una mena de tercer cicle de filosofia. Penso que s'equivocava perquè t'exposes a redescobrir la sopa d'all.
Però en la quotidianitat tothom pot aplicar la filosofia?
No és una cosa que s'apliqui. És una mentalitat més o menys entrenada, més o menys educada. Sovint el que va de filòsof, si influeix en els altres és més per l'exemplaritat que no pas per la prèdica.
Com ens podem entendre millor els uns als altres?
Ens hem de saber escoltar. Hi ha converses estranyíssimes en què mentre un interlocutor parla, l'altre pensa com replicarà en comptes d’escoltar.
Quina ha sigut la gran alegria de la seva vida?
No sé què dir-te. Potser m’hauria de remuntar a l’època que vaig passar a França i vaig carregar la motxilla amb idees que m’han acompanyat sempre i que han resistit la prova del contrast amb la vida. A part d’això, alegries familiars com quan va néixer el meu fill. És una d’aquelles coses incomunicables. I cada vegada que fas una cosa que et surt una mica bé, estic content, tot i que soc de mal acontentar.
Li costa posar-se content?
Diuen que soc exigent. No ho sé, però si ho he estat amb altres és perquè ho soc amb mi mateix. Penso que si no ho soc, tot es va devaluant.
Ha tingut alguna decepció forta?
Potser algú que ara no m'estima gaire i que durant cert temps de la vida hem estat amics. Sempre hi ha algun cas així, però val més oblidar-ho.
Ha pensat en la mort?
Sí, força. I cada vegada més. Durant moltes dècades, semblava que la veia lluny i després et comença a fallar la salut i quan l’uròleg et diu que això no té solució i a veure com podem trampejar-ho... Sembla que la naturalesa t’ajudi a preparar-te. He tingut una vida positiva i que molts no han pogut tenir; per tant, ja estic content. No m’angoixa, però ja tinc més amics al cel que a la terra. Quan arribi l’hora, que m’agafi en pau.
Com és el seu dia a dia?
Molt avorrit. No, a veure... Com que vaig treballant, el dia em passa rapidíssimament. Em passo moltes hores al meu despatx, al meu raconet al pis. Encara estic endreçant papers i fa poc he entregat un llibre. El meu dia a dia és gairebé igual que quan amb 70 anys em vaig jubilar. Des d'aleshores he publicat una colla de llibres, crec que vuit, i en tinc algun altre al cap. Estic en mil coses, però tot parteix de feina que ja he fet al llarg de la meva vida.
Si deixem tots els aspectes intel·lectuals al marge, qui és vostè?
Alguna vegada he dit que la meva aspiració és poder arribar a ser Pere Lluís Font, perquè sempre tens una idea una mica idealitzada del que hauries de ser tu mateix i que no acabes de ser. M'agradaria pensar que soc bona persona. Però no ho sé, aquesta és una d'aquelles preguntes que no tenen resposta.
