Una virtut de l’ Embassa’t és que els seus assistents, sovint davant de l’esclat d’un fenomen musical, poden fanfarronejar: “Quan ningú el coneixia, jo el vaig veure en directe”. El festival té ull clínic per detectar talent emergent i anticipar-se al mainstream. Per això quan no tohom n’havia sentit a parlar van portar Manel, Rigoberta Bandini, Maria Arnal, Tyets i, a nivell internacional, Ralphie Choo, Rusowsky i Barry B. Per ben poc no se suma a la llista el nom de Rosalía.
Era 2017 i l’Embassa’t organitzava vermuts musicals a la terrassa del Museu del Gas en petit format, només una seixantena de persones. Amb tan poc aforament, el pressupost s’havia d’ajustar al límit perquè l’entrada no es disparés. Calia afinar a l’hora de trobar propostes de qualitat que comencessin a brillar sense haver captat el focus mediàtic. L’equip del festival volia portar una tal Rosalía, que era a punt de treure l’àlbum Los Ángeles i encara no havia sacsejat el panorama internacional amb El mal querer, un punt d’inflexió que la va fer guanyar dos premis Grammy Llatins.
Va ser per 800 euros que les 60 persones del públic es van quedar sense poder veure en format íntim Rosalía, que en els seus inicis demanava un preu que ara semblaria ridícul per la seva actuació. “Teníem un topall en el pressupost marcat per l’aforament i no hi vam poder fer més. Segur que podria trobar els correus amb la Pili –germana i mànager de l’artista–. Encara que fos impossible de preveure fins on arribaria, ja vam veure que tenia un talent i una personalitat enorme, però vam haver de dir a Rosalía que no podia ser”, revela el director de l’Embassa’t, Arnau Solsona.
La Simfònica del Vallès i Rosalía, impossible?
“Lux, de Rosalía, és operístic. Però és òpera?”, es pregunta The New York Times sobre l’àlbum de la cantant catalana bastit per la magnificència clàssica de l’Orquestra Simfònica de Londres. Encara no se sap res de la gira, ni dates ni format, però entre el sector simfònic no falten pretendents per acompanyar l’artista. Sense que hagi presentat candidatura, poques formacions encaixarien tan bé en el rol com l’Orquestra Simfònica del Vallès, amb una enorme flexibilitat per emmotllar-se a tota mena de propostes i sense por a sortir de la zona de confort, si és que en té. Són capacitats que li han permès, sense interrompre l’activitat operística, acompanyar en directe músics mítics com Sting o la llegendària banda de rock The Who al Palau Sant Jordi.
El director titular de la Simfònica del Vallès, Andrés Salado, es considera un admirador de Rosalía: “El disc em sembla una obra d'art d'una geni absoluta que trenca motlles i ens regala emoció pura, instrospecció i bellesa. Parla des del cor, des de la generositat i no des de la necessitat de vendre”. Sobre la possibilitat d’acompanyar-la orquestralment, opina: “Seria un somni meravallós. Si algú pot fer aquest espectacle, és la Simònica del Vallès”. És impossible? Hi ha un bon nexe d’unió: el director resident de l’OSV, Xavier Puig, és alhora director del Cor de Cambra del Palau de la Música, que farceix amb els seus cors nou cançons de Lux. Amés, la cantant Sílvia Pérez Cruz, que col·labora a la cançó La rumba del perdón, també ha cantat diverses vegades amb la formació sabadellenca.
Músics i mossèns en parlen
Entre col·legues de la música clàssica, Rosalía és el tema estrella. Ho reconeix la pianista Laura Andrés, que ha vist com alguns dels seus amics lloaven l’artista a xarxes socials i corrien a mostrar el seu talent per si sona la flauta –mai més ben dit– ara que hi hauria la remota oportunitat d’acompanyar l’artista en la seva gira. Sobre Lux, a Andrés li sembla “sobrer i agosarat que ara de cop i volta tothom s’hagi tornat analista i es posi a discutir sobre si el que ha fet Rosalía ja estava inventat o no”. Per això, la pianista espera que “baixi el suflé” per acabar d’analitzar “un treball amb moltes capes que necessita repòs”.
Per ara, però, ho té clar: “És un gir de guió brutal. Podia escollir fer música amb ordinador, remenar el culet i fer lletres fàcils, que continuaria facturant milions, però ha decidit exposar-se d’una manera brutal, embrancar-se a la recerca de la profunditat i emprendre el camí de l’art amb tot el seu potencial”.
Fins i tot, per l’espiritualitat introspectiva de Lux, el debat ha entrat a l’església. “A veure, el telèfon no em treu fum de joves interessats pel catequisme, però benvingut sigui el rebombori!”, diu el mossèn Txema Cot, ara destinat a Santa Maria de Barberà del Vallès, però a qui molts sabadellencs van conèixer amb una guitarra entre les mans entre 2004 i 2017 a l’església de Sant Fèlix. Amant dels Beatles, en alguna ocasió el mossèn ha reconegut que, si no hagués escollit el camí religiós, li hauria agradat ser estrella de rock. “Vaig veure l’entrevista que li feien en català a Ràdio Noia i em va semblar que deia una cosa molt interessant, i des de la humilitat. Explica que té un desig a dins que no pot omplir amb res material, sinó des de l’espiritualitat”, comenta. “És un missatge potent per una generació que es diu que ha perdut totalment l’interès per la mística”, opina. A nivell musical, a Cot li agrada el nou registre explorat, però no es veu amb cor d’oferir una anàlisi especialitzada més enllà de l’anècdota: “Amb els amics en parlàvem l’altre dia i ens preguntàvem com es ballaran ara aquestes cançons a les discoteques!”.
