El refugi creatiu de Tom Carr i Carme Miquel

L’estudi d’un artista és molt més que un lloc de treball. És un refugi i sovint també el reflex més íntim de la seva manera de pensar i crear. Són espais on l’art conviu amb la vida quotidiana del creador: representacions del caos creatiu, escenaris vitals i, fins i tot, parcs de joc on experimentar. Habitacions i naus que, sense importar el grau de modernitat o tecnologia que continguin, sovint semblen retalls suspesos en el temps. Indrets que actuen com a canalitzadors de l’art. Ja fos un home de cromanyó pintant la seva mà a la paret d’una cova o mestres del Renaixement com Sandro Botticelli o Filippo Lippi treballant en una bottega sota el mecenatge de Llorenç de Mèdici, l’espai de creació sempre ha estat part essencial del procés artístic.

Al barri de Can Feu, els artistes Tom Carr i Carme Miquel han trobat el seu propi refugi creatiu. Residents a Sant Quirze del Vallès, la parella comparteix estudi en aquest espai industrial des de fa més de vint anys. També comparteixen una llarga trajectòria vital. "L’any que ve farem cinquanta anys de casats", expliquen.

Les carreres artístiques de tots dos s’estenen àmpliament en el temps i l’espai, amb exposicions i residències internacionals. Tots dos han tingut també una llarga carrera en el món de la docència: Carr a l’Escola Massana i Miquel a l’Escola Llotja. Actualment, continuen impartint classes magistrals i conferències, sempre disposats a compartir els seus coneixements.

Entre tots dos representen bona part de les branques creatives de les arts plàstiques. Carr destaca especialment per les seves escultures i grans construccions, mentre que Miquel ho fa per les seves pintures i relleus. Tot i això, els coneixements de tots dos són profundament multidisciplinaris.

Reconvertir una fàbrica en estudi creatiu

El seu estudi ocupa dues estances d’un edifici industrial que antigament havia estat una fàbrica tèxtil. Quan hi van arribar, l’espai estava pràcticament en brut. "Tot això era una 'fabriqueta' i no hi havia ni terra. Les màquines encara hi eren", recorden.

Amb el temps, van transformar l’espai. Van descobrir les bigues originals, van construir uns dalts i van unir aquestes dues estances per crear un estudi ampli i funcional.

Des de fora, l’edifici manté l’aparença d’una antiga nau industrial. Però quan s’obre la porta, l’espai revela un interior sorprenentment ampli, alt i inundat de llum natural. Un escenari creatiu que reflecteix dues personalitats artístiques diferents però complementàries.

Per a Miquel, el passat industrial de l’edifici és part de la màgia del lloc: "Hi havia una història de treball aquí. Les fàbriques estaven pensades perquè la llum fos pràctica, perquè la gent pogués treballar."

A més, aquest tipus d’espai no és nou per a la parella. Abans d’arribar a Sabadell el seu antic estudi es trobava al Raval de Barcelona, en un edifici que també havia estat una fàbrica; en aquell cas, de macarrons.

Sigui la llum

La llum és un dels elements que defineixen l’estudi i també l’obra de la parella. "En aquest espai la llum és molt rica", explica Carr. "Entra lateralment per les parets i també des de dalt. Al matí el sol rebota a l’edifici del davant i travessa tot l’espai", detalla. El fenomen és tan important que fins i tot Carr va ajornar la visita del Diari al seu estudi a causa d’un dia especialment gris. "Quan la llum no és la mateixa, tot canvia", diu Carr.

Aquesta sensibilitat explica també part del diàleg creatiu entre els dos artistes. Si Carr treballa sovint amb l’espai, la llum i les ombres, Miquel explora el color i la força de la pinzellada. En certa manera, representen dues dimensions complementàries de l’art. Les pintures de Miquel, amb colors intensos, recorden l’univers pictòric d’artistes de l’expressionisme com Paul Klee o Marc Chagall. Les escultures i instal·lacions de Carr, en canvi, sovint parteixen del comportament de la llum sobre els materials i de les ombres que es projecten a l’espai.

Dos estudis dins d’un mateix

L’estudi està dividit en dues zones diferenciades. El costat de Miquel és un espai dominat per les pintures: grans i petits quadres penjats a les parets, pinzells en ús, restes de pigments i records d’exposicions passades. Un vertader paisatge de colors.

El costat de Carr és més tècnic. Aquí hi ha eines, estructures metàl·liques i maquinària necessària per construir escultures i instal·lacions de gran format.

"Treballo amb peces que es poden trencar si no estan ben muntades", explica. "Hi ha un control darrere de tot això. Ha de ser així", remarca. Tot i això, les seves obres no deixen de ser creacions impressionants que fins i tot es transformen segons la seva col·locació: "Tinc un mirall que enfoca tres cantonades diferents per poder observar les meves obres des de totes les perspectives possibles".

Carr estén també una de les seves obres a l'habitació, que comenta entre riures un amic seu defineix com a "ensaïmada còsmica", una instal·lació que tot i semblar plana a primera vista s’estén en un espai de més de 2 metres quan Carr la penja del sostre, recordant a un astre espacial que combina colors i formes.

Treballar junts… però separats

Molts imaginarien la parella treballant braç a braç. Però la realitat és una altra. "Procurem no coincidir gaire", expliquen. Els seus ritmes de treball són diferents i també les seves necessitats de concentració. Carr utilitza sovint maquinària pesant i genera soroll i pols. "Fa molt de soroll quan treballa", diu Miquel rient. Carr acostuma a arribar molt aviat a l’estudi: "Puc estar aquí a les cinc o les sis del matí. Treballo quatre o cinc hores molt intensament i després paro."

Miquel, en canvi, arriba quan Carr marxa. I també gaudeix treballant de nit: "Quan tot és fosc a fora i aquí tens llum, és com si estiguessis en un escenari." Tot i que l’estudi és gran, els artistes reconeixen que mai n’hi ha prou. Carr ho explica amb una metàfora curiosa: "Som com el gas. Si ens donen més espai, ens expandim i l’ocupem tot."

Un llarg recorregut artístic

La relació de la parella amb Sabadell no és nova. Abans d’instal·lar el seu estudi a Can Feu, tots dos ja havien exposat al Museu d'Art de Sabadell, concretament a l’espai conegut com a Espai 83.

Allà, Miquel va presentar una de les seves primeres exposicions amb el quadre Petit bodegó, una peça que de "petita" en tenia poc: feia 2,30 per 1,40 metres. Carr recorda encara com transportaven aquelles obres: "Les portàvem a la vaca d’un Seat Panda i viatjàvem amb elles."

Un any després, ell mateix hi va exposar una instal·lació d’una natura morta a l'Espai 83, que amb el temps acabaria formant part de la col·lecció del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía.

Sense dreceres

Després de dècades dedicades a l’art, Carr i Miquel continuen treballant amb la mateixa convicció que al principi. Quan parlen dels joves artistes, Miquel recorda: "El treball artístic necessita moltes hores de dedicació i recerca. És com aprendre un llenguatge: cal escriure durant anys."

Durant tota la seva carrera com a docent Carr ha demanat a diversos artistes que responguin la mateixa pregunta per oferir ajuda als seus estudiants: "Quins consells donaries a algú que vol començar en el món de l'art?". En aquesta ocasió, el que respon és Carr i ho té ben clar: "Afortunadament o desgraciadament, no hi ha dreceres".