- Escocía.
- Txabi Franquesa.
- Auditori 1859 Caixa Sabadell
Per ser humorista cal, abans que res, ser un gran observador. Aquesta és una de les claus de l’èxit d’Escocía, el monòleg que Txabi Franquesa ha rodat per mig país i que acumula sold outs allà on passa. El seu és un humor directe, subversiu, servit amb l’art de la improvisació calculada i d'aquells que saben despullar la condició humana des d’una aparent innocència.
Per això, felicitar a UiU Promotors que, a banda de la seva línia artística eclèctica i oberta on poesia, humor fi, música i espectacles de petit format són l’emblema de la productora, també inclogui propostes amb aquest punt canalla que connecta amb un públic ampli sense renunciar a la qualitat. Un model que dignifica la cultura mostrant-ne totes les cares.
L’agudesa del xou rau en un guió molt ben travat i extraordinàriament àgil, que s’obre amb un col·loqui inicial on Franquesa escaneja el públic i marca complicitats. A partir d’aquí barreja optimisme, resignació i autocrítica en un exercici de 90 minuts que combina ritme, un punt mala de llet i un suport audiovisual puntual però ben encertat.
Un dels fils conductors és el sexe i l’humor escatològic, tan explícit com sorprenentment elegant segons el moment. L’obvietat no molesta perquè ve revestida de lògica i perquè la mirada del còmic és, sobretot, un mirall que retrata estereotips i conductes amb una precisió per a totes les generacions. També hi apareix, amb molta mesura, com una esquitxada però sense encertada, una mica de crítica política: marginal però inevitable.
La quotidianitat és el seu terreny natural. Franquesa sap deixar en evidència la realitat que compartim: des dels noms dels infants catalans i els canvis generacionals fins a la imatge delirant i denigrant dels futbolistes, passant per la publicitat o l’hiperpaternalisme que ha generat una generació de vidre. Tot plegat dit amb una hipèrbole constant que li permet encadenar acudits i mantenir el públic en un estat de rialla sostinguda.
Quan Franquesa s’embraveix i entra en mode torb discursiu, l’energia arriba a punts àlgids que també mantenen viu l’espectacle. La interacció directa amb diversos espectadors, sempre fresca i ben conduïda, a la manera d’Stand Up Comedy, demostra la seva rapidesa de reflexos i la capacitat de convertir cada funció en una peça única a partir d’un patró que també ens pot fer partícips a tots.
En el fons, Escocía és també una reflexió sobre l’edat i l’envelliment a partir dels 40, un intent de fer servir el riure com a mètode de supervivència. Hi trobem rastres del Franquesa del Club de la Comedia: sortides, comentaris i maneres de dir que li són idiosincràtiques i que continuen funcionant encara que les reconeguem. Perquè allò que diu, a vegades no és nou, però ho diu amb les claus de l’èxit que s’ha guanyat. I, amb la mateixa naturalitat amb què ens ha anat despullant les nostres misèries quotidianes, acaba literalment ensenyant-nos el cul. I ho acceptem, potser perquè, al capdavall, ja ens ha fet veure el nostre.
