Fèlix Colomer: "Jordi Pujol era un enamorat de Badia, encara que ningú el votés"

El cinesta Fèlix Colomer ha dirigit el documental Vecinos de hormigón, que estrenarà Movistar el dijous 29 d'octubre. Hi recull com es va erigir la ciutat més petita de Catalunya: 200 edificis en temps rècord, sense planificació, un experiment urbanístic amb uns veïns que han encapçalat una lluita rere una altra. 

Badia va aparèixer del no-res...

Hem parlat amb arquitectes que han flipat de com es va fer amb tan poc temps. Hi havia 3.000 treballadors en torns de dia i nit, que, de mitjana, construïen 13 habitatges al dia. Van construir-ne 5.000 en 200 edificis. Però, aquí ve el problema, van utilitzar materials que després se sabria que eren tòxics i, encara que estigués planificat, no hi havia escoles, centres de salut, transport públic...

I aleshores?

Hi arriben buscant una vida millor molts matrimonis joves, de 20 i escaigs anys, la majoria amb molts fills, provinents d'Andalusia, alguns de Barcelona... I el que fan és començar a lluitar. És el poble més rebel de Barcelona. Fins i tot abans que existeixi l'Ajuntament, neix l'Associació de Veïns, que són els protagonistes del documental.

I aconsegueixen el que volen?

Ho aconsegueixen tot, a força de sortir al carrer i protestar, de fer manifestacions, de ser hostiats per la Guàrdia Civil... Escoles, escoles bressol, CAP, biblioteca, mil coses... Per a mi ha sigut molt inspirador parlar amb totes aquestes persones, que ara tenen 70 anys i continuen lluitant avui en dia.

I quina lliçó ens ensenyen?

La gran diferència és que a ells els importa tot el que passa als seus veïns. Els importa tant com el que els passa a ells. I això crec que ara és impossible perquè som una societat més individualista. Els mòbils en tenen una gran culpa perquè arribem a casa mirem el TikTok durant hores. És impossible tenir una ment clara, la tenim completament podrida per les xarxes, els algoritmes i la IA. Aquella gent tornava de la feina i s'estava fins a les dues de la matinada a l'associació pensant idees, en protestes, en com segrestar un autobús...

Com? Tal com va passar a Torre Baró?

Exacte! Hi va haver una gran lluita perquè arribés a Badia i, un cop ho van aconseguir, perquè anés fins a Barcelona. Es van organitzar, van estudiar quin era el millor moment i... Un cop a dins, van exigir al conductor que anés cap a Fabra i Puig. Al cap de quatre dies, van aconseguir el servei. Al documental surt la portada sencera del Diari de Sabadell! A més, vam recrear aquell dia, que va ser una autèntica aventura.

Un moment, obro un parèntesi. És per això que decideixes fer una desintoxicació digital?

La idea va venir de veure cada dia durant dos mesos tota aquesta gent. Ara porto tres mesos sense Instagram, sense intel·ligència artificial, amb menys aplicacions... Ha sigut una experiència brutal perquè he començat a tenir temps i a recuperar l'atenció, que fins ara m'havien robat sense que jo ho decidís. Volia fer cinc segons d'scroll amb el mòbil i m'hi estava mitja hora, amb l'encefalograma totalment pla. Inclús mirar una pel·lícula em resultava un esforç, ja no et dic llegir un llibre. Ara he començat a fer bicicleta, crossfit, ioga... Ahir vaig començar un grup de lectura.

Torno a Badia. Hi ha relleu en la lluita?

Una de les trames del documental és l'Alba, que és una jove que intenta que passin coses a Badia. Però no ho aconsegueix. Dels 2.000 joves que hi ha, com a molt, un bon dia en mobilitza 10. És un moment trist.

Si ningú defensa tot el que s'ha aconseguit, es perdrà?

O fem les coses com els nostres avis, o ens n'anem a la puta merda. Si no lluites, no aconsegueixes res. Però no et pensis que el que has aconseguit serà per sempre, eh? De fet, ara es queixen perquè els han tret un servei que tenien al CAP. Els polítics en teoria es dediquen a fer que la vida de les persones sigui millor, però no és veritat. O els pressiones perquè ho facin, sense que tinguin una altra sortida, o no ho acaben fent. També deixa'm fer un matís: hi surt l'alcalde de Badia, un tio de 35 anys, un autèntic crac. Ens ha deixat anar per tot arreu, ha sigut agradable, és pròxim... Trenca amb el que és un polític, no?

Parlant de polítics. Jordi Pujol surt al documental.

Va ser un enamorat de Ciudad Badia, pel que significava. Ningú votava per ell, hi havia molts castellanoparlants i era la classe treballadora, mentre que ell era la dreta catalana. Però per a Pujol era molt important que se sentissin catalans, que estimessin la llengua i la cultura, i que Badia no fos un gueto. Anava sovint a Badia, i fins i tot gent que estava a les seves antípodes ens ha dit que l'apreciava molt. Això que feia el Pujol... Anava allà i se sabia el nom de la gent! Va ser molt important per la seva independència, perquè abans formava part de Barberà i Cerdanyola, que no li feien cas.

Per què?

No hi ha espai per a la indústria, és la ciutat més petita de Catalunya, era completament deficitària. No produeixen res i no recullen prou impostos. Llavors, Badia va demanar una independència però amb un pressupost, un ingrés de la Generalitat. Pujol tenia el Parlament en contra, inclús Convergència, però ho va aconseguir. Va passar a ser Badia del Vallès, amb uns ingressos per començar a fer més coses.

Badia sempre surt al final dels rànquings en renda per càpita.

Sempre està associat a titulars dolents. Però el més bonic del documental és que mostra tot el contrari. És el que passa quan t'hi apropes i coneixes les persones, la història que hi ha darrere... T'enamores de Badia. És l'hòstia. Només coneixia el camp de futbol d'haver-hi anat a arbitrar-hi i ara he descobert espais verds, un mercat impressionant a bon preu i qualitat, una piscina amb tobogans, un ambient de bon rotllo on tothom es coneix...

Quina és la marca Fèlix Colomer del documental? A totes les teves pel·lícules, se'n poden veure.

Una cosa que m'agrada, i que deia la meva exsogra, era que els documentals són homenatges a persones que mai no el tindrien. M'ha agradat posar aquesta gent anònima en el focus. És el contrari de gravar amb famosos, que és la pitjor cosa del món. I una altra cosa, que potser algú altre no hauria fet, ha estat mostrar la diferència que els veïns tenen per un altre tema en una reunió bastant moguda que hi va haver.

I de Badia, a Nova York. Temps mort ha estat nominat a un Emmy Internacional, en la categoria d'esport.

Va ser increïble perquè no sabia ni que l'havien presentat. I si ho havia sabut, ho havia oblidat. I estic content perquè jo confiava molt en aquesta pel·lícula perquè és superamericana. No només pel protagonista, Charles Thomas, ni perquè jugui a bàsquet, sinó per la història d'un tio que desapareix, a qui donen per mort i que 40 anys després ressuscita. Hi haurà una festa de còctel el primer dia, l'endemà una festa de nominats on presentar la pel·li amb una taula rodona i després el dia de la gala, amb la catifa vermella. I res, fa una il·lusió tremenda.