Ven’nus demostra una altra vegada que des de la sonoritat urbana, l’autotune i l’electrònica es poden predicar missatges profunds, delicats i poderosos de consciència. El poble com a refugi, el dret a no ser interessant, l’odi als fatxes i el privilegi masculí a la indústria són només alguns dels temes latents al disc Mai vista trista, publicat aquest dijous. Però també hi ha situacions tan terrenals com el dilema de deixar entrar una exparella a la teva vida després d’haver dit a totes les amigues que l’odies o una balada bonica dedicada a una amiga que va a viure a l’estranger.
Mai vista trista, tal com assenyala Ven’nus, “parteix del dolor, però no s’hi queda a viure”. L’artista abraça les contradiccions poètiques de viure, per això el nom de l’àlbum juga amb el doble sentit de la mirada pròpia i l’aliena, de com ens perceben i de com ens mirem nosaltres el món. “És un disc ple de contrastos que passa per diferents estats”, comenta Valèria Núñez Saurí. De les 14 cançons del disc, n’ha produït cinc. L’embolcall musical busca acompanyar les lletres “d’un so orgànic i honest, ja que cada cançó té la seva narrativa”, explica. Entre la sensibilitat, hi ha bones dosis d’ironia. Aquests són els temes de Mai vista trista:
Puja, puja
És una veu d’esperança que parla a generacions del futur: “I si un dia et porto al món...”. Parla de les arrels i reivindica el poble com a refugi, amb una melodia plàcida.
Bcn és desert i tu plorant
Mentre viu l'apagada general des de Barcelona, a dins li cou “una apocalipsi personal”. La dualitat resulta irònica i inspiradora.
X Vilapicina
És una crida a “descentralitzar Barcelona, a viure als barris, als marges”. Entremig, ens hi cola una plantofada política contra "els fatxes".
Tan ron x tan poc amor
La imatge que percep és literal la títol: “És que és així, al backstage hi ha més alcohol que amor”, diu Ven’nus. Però rere el titular s'amaga una reflexió sobre el seu ofici: "la validació, la performativitat emocional i el buit després de l’èxtasi”.
Pel passadís
És la cançó “més sad”, diu Ven’nus. És la més fosca del disc, sobre la soledat i la dissociació, la sensació claustrofòbica de no reconèixer-se.
Carmen se fue
“La cançó descentralitza la balada de l’amor romàntic”, assenyala l'artista. La dedica a una amiga que “fuig i es reinventa a Londres”.
No faig res amb la mar (amb Mar Pujol)
És una cançó que dispara amb ironia contra el que se suposa que ha de ser una dona creadora: “Vull ser aquella tia misteriosa, que t’observa de reüll. Que no diu mai tot el que pensa, només ho escriu en un full”. Desmunta el clixé i reivindica "no dir ni fer res d’interessant d'ara endavant".
L’any que ve
Totes les amigues l’han vist plorar per aquella exparella, condemnada a la llista negra. Però un dia emergeix, entre el desig i la impossibilitat, el dubte.
Qui s’enamora perd
Ven’nus parla de la “la por d’estimar”, de la vulnerabilitat d'enamorar-se.
Fa fred ,,, parabrises
Critica les dinàmiques de la indústria, la sexualització i el privilegi masculí. No és casualitat que, a Spotify, el vídeo que acompanya la cançó enseyi una botifarra a càmera.
Deixo d’existir sense morir
Des de la “tendresa i la consciència”, l'artista expressa l'entrega a la dependència emocional d'algú que et fa sentir bé i t’entrega calma.
No existiran (Amb Mushkaa)
Guillem Gisbert ja ho va dir amb l’ukulele: “Que la vida que no hem viscut simplement no existeix”. Ven’nus ho torna a deixar clar: acceptar les relacions que no han pogut ser i avançar.
Al PS amb la maria
Descriu la cançó una crònica “generacional i urbana” amb l’artista Maria Hein al Primavera Sound. “Contradicció entre voler marxar i quedar-se”.
Nana a la meva empremta
És l’única cançó a cappella del disc. Parla des de “la intimitat i la quotidianitat, dels gestos petits i de sensacions”. CVEn'nusom que el TDH no et deixi llegir, entre versos poètics: ‘La nit boja ja no em tempta, en els teus llavis la meva empremta’.
