Pel seus fets els coneixerem

En el procel·lós mar polític en el qual ens trobem, on les naus suren al pairo de vents a voltes arrauxats, bo serà no perdre la calma, reflexionar i asserenar-nos per tal de veure-hi més clar quant al rumb i les prioritats que ens proposen aquells que amb el nostre suport aspiren a fer-se amb el timó del parlament i del govern del país el 27S. I és que des que es va desencadenar la tempesta política i social, a partir la primera de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 que retallava l’Estatut de Catalunya de 2006, i la segona de la crisi econòmica i dels seus efectes ‘en diferit’ del 15M. Les forces polítiques de casa nostra han passat de reivindicar un pacte fiscal que equilibrés la desequilibrada balança entre allò que Catalunya aporta a l’Estat i allò que de l’Estat en rebem, a exigir, la pràctica majoria, el poder exercir drets que no caldria exigir atès que sobirania o dret a decidir són consubstancials amb la democràcia, a apostar, unes forces determinades, per un instrument de gestió política –la independència-- que, si bé compta amb el suport d’un sector ampli de la ciutadania, en cap cas n’és l’únic possible. I tot sense solució de continuïtat, en un totum revolutum en el que destriar blat i palla es fa pràcticament impossible arran la dificultat de discernir entre què pertany als drets democràtics, què al model o projecte de país, i què als instruments que l’han de fer possible. Sigui com sigui, ha estat amb la campanya electoral i sobretot a partit dels resultats que s’han derivat de les eleccions del 24M que hem començat a assistir a una certa clarificació quant a les actituds i a les posicions que cada actor polític, que cada partit i/o moviment social defensa per abastar la Catalunya que es vol i quina ha de ser la via que cadascú considera més idònia per a concretar-la. Així, damunt la taula tenim servit el debat de fons que tant havíem trobat a faltar en relació al model/projecte de país al qual aspirem com a pas necessari, encara que no suficient, per a definir l’instrument polític del que ens hem de dotar per governar-nos millor en un món que per cert és cada vegada més interdependent. En aquest context, les crisis del PSC i d’ara mateix de la federació de CiU que amenaçava a estendre’s a d’altres formacions, han de ser observades com a pols de les indecisions i inconcrecions davant una mateixa realitat: la que es deriva de la veloç evolució del país (el d’aquí i el d’allà) vers horitzons que eren inimaginables quan el ‘procés’ va començar a gestar-se prenent però en consideració un eix únic: independència, sí o no. Una evolució que socialment, i en gran part, va ser també empesa pels efectes de la crisi desencadenada el 2008 i que al seu torn ha propiciat ara la recuperació de l’altre eix de debat pràcticament oblidat: el social. A partir d’aquesta dualitat i de la nova escenografia que generava ha calgut la necessitat d’un reposicionament ràpid dels actors polítics, i també dels econòmics i socials. I és que una cosa és l’eix independentista (entès com a l’instrument de gestió política), i l’altre l’eix social (que ens parla del model de país amb el debat dreta/esquerra com a rerefons). I tot plegat sense oblidar que ambdós eixos tenen en comú com a mínim un element en el que convergeix pràcticament la totalitat de la societat catalana: el dret a exercir el sobiranisme que recau sobre cadascú per decidir el model de país que volem i l’instrument que l’ha de fer possible. Des d’aquesta perspectiva s’imposa estar més a l’aguait que no pas mai per ‘observar’ amb cura com cada actor es posiciona en aquest debat dual –que no excloent-- que està canviant el mapa polític tal com fins ara l’havíem concebut. En especial hem d’estar atents a tot allò que cadascú diu defensar i a la coherència amb allò que es practica. I és que serà pels seus fets i no pas per les seves paraules que els acabarem per conèixer... (joan.brunet@periodistes.org) “Hem d’estar atents a tot allò que cadascú diu defensar i a la coherència amb allò que es practica”