En l'article anterior analitzàvem els pros i contres de millorar el control sobre una pila d'aspectes sensibles a la ciutat. Acabàvem dient que calia un bon informe de l'Ajuntament sobre aquestes qüestions per fonamentar el debat amb dades sòlides.
Anem a suposar que recuperar el control sobre l'aigua tingui un cost important. Seria aquest el moment per fer-ho? O és millor dedicar tots els diners a emergències socials?
No ens enganyem si volem que millorin les condicions de treball de les aproximadament 800 persones que treballen en tot aquest camp que hem dibuixat, caldrà dedicar-hi molts més recursos. No podem fer el mateix que els neoliberals. Aquests ens van voler fer creure que fent una millor gestió abaratiríem costos. El que hem vist és que ni fan una millor gestió i l'únic que han fet és reduir els sous dels treballadors. Com deia Antoni Farrés: " La secció de marededéus trobades no la tenim".
Tampoc es pot parlar de remunicipalitzar, allò que mai ha estat gestionat per l'ajuntament. La immensa majoria de serveis es creen a partir dels 80. Durant el franquisme hi no havia estat de benestar. També caldrà que tothom tingui present del perquè es van externalitzar alguns serveis, la raó era perquè la gestió municipal no funcionava. El que no podem fer és, per desconeixement, tornar a repetir errors. La gestió de l'equip d'Antoni Farrés és qui va determinar, en aquest aspecte, la major part del frame on estem situats. Tenien les seves raons, caldria recuperar-les i establir a partir d'aquí rectificacions o ratificacions. Sembla clar que cal estar molt més a sobre de les condicions de treball dels treballadors de serveis públics. I això costarà diners a la ciutat.
Cal però establir en els concursos públics municipals que el cost no pot ser una raó definitiva i prioritària. Ara bé en uns moments on el pressupost s'ha reduir en números absoluts un 30% plantejar aquest debat no és gens fàcil. La capacitat de maniobra que té el nou govern és molt limitat. Calen menys soflames i més propostes amb dates i costos concrets.
Un altre element que caldrà debatre és fins a quin punt es poden establir clàusules socials als concursos públics. I en aquest àmbit caldria tendir a reduir la precarietat. Però, es clar, abans de prendre decisions caldria tenir informació. Quina taxa de precarietat tenim entre aquest 800 treballadors? I en la plantilla municipal pròpiament dita, que abasta uns 1300 treballadors més?
Un altre element que caldrà tenir present són el munt de directives europees neoliberals que impedeixen a les institucions locals col·laborar amb el seu teixit associatiu i de PIMES properes. Tot està pensat perquè les multinacionals copin qualsevol aspecte ciutadà que es pugui convertir en negoci. No és un tema menor. I caldria persones molt especialitzades en aquest tema per trobar-hi solucions, sinó les inèrcies de l'administració pública porten a fer les coses sense tenir present cap dels conceptes que he enumerat.
En resum, com podem veure és un tema molt més complex del que sembla en un simple espot de campanya electoral. Abans de prendre decisions, cal informació, participació d'experts que proposin escenaris i calculin procediments i costos. Posteriorment cal establir el debat ciutadà el més ampli possible i per últim cal que la ciutat prengui decisions. Però
Recuperar la sobirania a la ciutat fins la límit del possible no serà gens fàcil. Però és, al meu parer, un repte ineludible. Cal repensar la ciutat com una república, on els ciutadans tinguin a tocar els mecanismes de presa de decisió, tinguin informació precisa i control sobre les alternatives.
@jordi_serrano