Dragon khan

Confesso que hi ha setmanes en les que confegir aquesta meva col·laboració a partir de prendre com a referència una qüestió d’actualitat no és tasca senzilla, atesa la celeritat en la que els fets es succeeixen i el risc conseqüent d’haver-ne elegit una que en ben poques hores pot quedar depassada i amb ella també el meu comentari. Raonava aquí mateix fa poques setmanes que vivíem instal·lats en una sínia que gira i gira sense que s’entreveiés –fos per amor dels uns o per desamor dels altres--  la manera de parar-la per baixar-ne sense prendre mal. A la vista, però, de com estan anant les coses m’hauré de rectificar a mi mateix ja que, possiblement sense adonar-nos-en, sí que hem baixat de la sínia però per pujar immediatament al Dragon khan que en un trajecte del que en desconeixem el final és garant de renovades emocions. Clar que no sé si a hores d’ara el que més ens convé són emocions en aquesta cursa política que vivim tan plena de tacticismes i de promeses fàcils contràries al que fins ara s’havia fet i d’oblits que mai no haurien d’haver estat. El frontisme és mal conseller per acarar conflictes polítics. I això perquè en el frontisme hi domina més l’emoció que no pas la raó. I si és cert que sense emoció és difícil que qualsevol projecte progressi adequadament, no és menys cert que sense voluntat d’entendre l’altre, l’espai pel diàleg i la negociació esdevé un objectiu inabastable. El frontisme impulsat des de les estructures de l’Estat, alimentat des d’un govern que no té capacitat ni credibilitat democràtica per frenar el procés iniciat a Catalunya, ha estat alhora motor d’un altre frontisme que conforma el corrent sobiranista, que tampoc no disposa del suport democràtic necessari per poder avançar sense més problemes vers la ‘terra promesa’ de la independència. És en aquest context que ens trobem al bell mig d’una setmana summament plàcida quant al temps atmosfèric (per allò de l’‘estiuet de Sant Martí’) però altament tempestuosa quant a la dinàmica política del país d’aquí i d’allà. Dilluns, tal com estava previst, el Parlament de Catalunya aprovava per majoria absoluta d’escons una resolució que declarava la seva voluntat d’iniciar el que se n’ha anomenat el procés de desconnexió d’Espanya i a tal fi s’exigia al govern de Catalunya (quan n’hi hagi) l’adopció d’un seguit de mesures per a fer-la possible. La paradoxa és que a les poques hores de ser aprovada aquesta resolució, la mateixa majoria que li havia donat suport posava en evidència la seva escassa sintonia a l’hora d’investir el candidat Artur Mas com a president del govern de Catalunya. Si avui Mas tampoc no és elegit president, recomençarà el procés de consultes per part de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, que haurà de fer una nova proposta de candidat o candidata a la cambra en l’espera que abans del 9 de gener en surti elegida la persona que presidirà el  govern. Contràriament ens veurem abocats a unes noves eleccions catalanes el mes de març de 2016. Clar que entremig apareixen les eleccions estatals del 20D que, segons quins siguin els resultats, poden canviar no pas l’enrarit escenari polític però sí la seva decoració i obrir les portes a les converses i a les negociacions entre els governs de Madrid i el de Catalunya que fa temps haurien d’haver-se produït i que hauran de culminar en un referèndum. Això pot anar d’aquesta o d’una altra manera. Vés a saber! Tot depèn de qui primer deixi de prémer l’accelerador en aquesta cursa entre els que s’obliden que els desencontres polítics es resolen des de la política i no pas des de la judicatura i els que consideren que el camí de la desobediència és el més encertat per assolir els objectius que es persegueixen. (joan.brunet@periodistes.org​) “Sense voluntat d’entendre l’altre, l’espai pel diàleg i la negociació esdevé un objectiu inabastable”