El dia de Sant Jordi és un dia molt estrany. Si cau en dia laborable és molt millor ja que a moltes empreses pels treballadors és un dia semifestiu, potser l’únic de l’any. Es va a treballar, però a un altre ritme. Aquest any ha caigut en dissabte i era tot un interrogant saber què passaria.
Enguany vaig participar en el ritual d’anar al mercat del centre per firmar exemplars del meu darrer llibre. D’entrada em va sobtar que no hi havia grans patums. Aquests es reserven totes les hores a Barcelona, com si més enllà del Tibidabo hi hagués el Finisterre, la fi del món, o el que seria el mateix més enllà del Tibidabo hi ha unes ètnies estranyes a les que no interessa la lectura. En fi, una mostra més de centralisme barceloní. De totes formes pels autors locals que no vinguin les patums és una benedicció. No tant perquè ens facin la competència, sinó perquè d’aquesta manera ens estalvien atacs a l’autoestima. Imagineu per un instants que al meu costat si asseu Sergi Pàmies, un dels triomfadors del dia amb la seva obra “Confessions d’un culer defectuós”. I veus una cua de les que hi havia a les botigues de l’URSS, mentre només de tant en tan apareix algú per tal que li firmis un llibre. És probable que més d’un i més de dos necessiti uns quants pots de Fluoxetina, més conegut per vosaltres com a Prozac. De fet, els prohibiria venir el dia de Sant Jordi. Per cert el llibre de Pàmies està bé, però és molt millor l’anterior.
Aquest any s’han venut 5,5 milions de roses. Durant l’any un 71% de ciutadans compren llibres en castellà, un 26% en català i la resta idiomes diversos. Però el dia de Sant Jordi es produeixen dos fenòmens estranys. El primer és que la gent compra llibres, ni més ni menys que 1,5 milions! Una cosa sobre la que hauríem de reflexionar, i la segona és que un 53% de llibres regalats són en català i només un 46% en castellà. En podríem treure la següent conclusió: els llibres en català són més amorosos.
Estar en una fila té un aire estrany, la gent va mirant a veure si coneix algú de la tele, sinó se’n va amb cara de pocs amics, com si forméssim part d’una pantomima. No exagero hauríeu de veure la cara que fan alguns. Un es va voler fer un Selphie, em va explicar tot una llarga història. Estic segur que no tenia ni punyetera idea de qui sóc. Bé, de fet, tampoc és tant estrany, jo tampoc sé verdaderament qui sóc. Altres em saluden i no em feliciten pel dia del meu sant, potser són ateus i no els agraden els sants? Jo també sóc ateu i ho celebro tot, només faltaria. Al cap d’una estona alguns retornen i em feliciten. És l’avantatge de que els teus pares et vagin posar un nom que fa que tothom sàpiga quin dia se celebra. Els que es diuen Rim, Amanda o Iona ho tenen més fotut.
A primera hora de tarda va caure un xàfec impressionant. Normalment per Sant Jordi, en algun moment plou, però com aquests any mai. He investigat i puc afirmar que hi ha hagut una certa intencionalitat. Jordi Carbó, l’home del temps de Radio Sabadell, no sé per quina estranya raó està emprenyat i aquest any s’ha passat tres pobles. Va fotre un patac tant fort que totes les parades de llibres van haver de tancar de pressa i corrents i Radio Sabadell va deixar d’emetre pel perill que quedessin tots electrocutats. Potser pretenia ofegar tots els llibres, totes les llibreries i tota la cultura de la ciutat? No ho sé.
Tots els autors van fotre al camp, pel que podem deduir que la gent que escriu en general no li agrada la pluja. Jo em vaig quedar, al peu del canó hores i hores. A mi la pluja no m’espanta. M’havia compromès amb l’organització que aniria a firmar tota la tarda i ho vaig complir amb escreix ja que m’hi vaig quedar tota la nit. Podeu estar pensant, però quina ximpleria amb la pluja que queia tampoc devia venir ningú, oi? I què. Jo hi era, que no vingui ningú no és cosa meva. El llibre del qual en sóc coautor va ser el més venut en la franja de llibres en català, de no ficció, fets per sabadellencs i sobre la història de Sabadell entre 1945 i 1983.
Qui no està content és perquè no vol.
” Estar en una fila té un aire estrany, la gent va mirant a veure si coneix algú de la tele, si no se’n va amb cara de pocs amics”
