Sense terra per llaurar

Aquest dilluns va fer 31 anys que el Parlament de Catalunya va aprovar la llei d’espais naturals. Una norma necessària i oportuna en el context de la restauració de les institucions catalanes, i amb l’objectiu d’afrontar el repte de la conservació i protecció del patrimoni natural. La lectura del preàmbul és una glossa de l’estat de la qüestió en aquella època de construcció d’una nova administració al servei dels catalans. Malauradament des de fa anys que s’espera una actualització d’aquesta llei mitjançant el projecte de llei de la Biodiversitat i el patrimoni natural, però que mai arriba. Un termòmetre precís del poc interès dels diferents Governs i Parlamentaris per a la conservació i protecció del patrimoni natural. Sense abandonar la llei vigent d’espais naturals, recuperaria de l’exposició de motius dues idees: la pressió especulativa sobre dels espais naturals metropolitans i la pèrdua de sòls agrícoles de primera qualitat. Per aquesta darrera idea cal recordar la necessitat de tramitar i aprovar la llei d’espais agraris. Eines modernes per transitar a una societat més austera amb el seu entorn i més frugal amb els ciutadans. Ambdues idees mantenen una relació intrínseca, ja que molts dels espais naturals metropolitans també són espais agrícoles. La seva conservació forma part d’una necessitat estratègica per a la biodiversitat i també per l’abastament d’aliments. Disposar als entorns metropolitans d’espais agrícoles i d’activitat agrària és un factor tan important com ho ha estat fins ara l’activitat industrial. Pensar que la urbanització del territori és una activitat econòmica que genera benestar a la comunitat és un error de dimensions polítiques i socials històric. I aquest és alhora el parany on volen fer caure a la ciutadania els membres de l’establishment. Malgrat que el Govern de Catalunya va aprovar el PTMB (Pla Territorial Metropolità de Barcelona) es constata, en aquest document, la manca de coneixement i capacitat d’interpretar el fenomen metropolità més enllà dels espais urbanitzats o per urbanitzar. Avui el país encara no ha assumit el repte de gaudir i disposar l’accés als espais naturals agrícoles com a graner del benestar social. Des de l’òptica de la regió metropolitana de Barcelona (RMB), on es troba el Vallès, es pot constatar la pèrdua d’espais naturals agrícoles d’una forma alarmant al llarg dels darrers anys. L’any 1979 a les set comarques que configuren l’actual RMB hi havia 97.000 hectàrees (ha) d’espais agrícoles. Després de 37 anys s’ha perdut el 42% d’aquesta superfície. Bona part ha estat engolida pels artefactes urbans i similars que han aparegut al llarg d’aquestes dècades. Només en el cas del Vallès unes 4.000 ha han esdevingut improductives per l’ocupació d’equipaments esportius com ara els camps de golf, o per aparcaments, espais recreatius, etc. I això sense comptar els edificis i habitatges! També és cert que la intensitat i l’impacte no ha estat a tot arreu igual, però el balanç no és gens positiu. Les fèrtils planes fluvials han estat les més castigades en aquest procés de regressió. El Barcelonès i el Garraf han estat les més afectades amb una minva entre el 70% i 90% dels espais agrícoles existents el 1979. En l’altre extrem hi trobem l’Alt Penedès amb la reducció del 16% de la superfície agrària. Aquesta és una comarca que es podria considerar una autèntica agroregió per a la seva activitat i extensió. Pel que fa al Vallès, Baix Llobregat i Maresme se situaria entre un 40% i 55% la rebaixa d’hectàrees d’espais agraris. El primer que toca és aturar aquesta tendència de perdre quarteres de terra a tort i dret, però per fer-ho s’ha d’esperonar a la tramitació urgent de la llei d’espais agraris. I a la vegada consolidar, fomentar i diversificar l’activitat agrària. Una finestra d’oportunitats per una nova pagesia i consumidors responsables. @manelcunill “Disposar als entorns metropolitans d’espais agrícoles i d’activitat agrària és un factor tan important com ho ha estat fins ara l’activitat industrial”