Vivim en una ciutat que no té la sort de ser Florència, Roma o Atenes. Aquí no tenim ni columnes romanes, ni grans catedrals, ni el Tinell. Per no tenir no tenim ni les esglésies de Sant Pere de Terrassa que daten de l’any 450. Ni centres de cultura contemporània –es a dir un gran edifici ple de res-, ni cap institució d’abast nacional, ni monestirs amb grans biblioteques, ni edificis de la Diputació, ni seus de Departaments de la Generalitat, ni estacions de l’AVE, Tot i aquests desolador panorama els sabadellencs no canviaríem la ciutat per cap altra, és una cosa ben estranya. Tenim algun defecte en el DNA? Potser sí.
Els sabadellencs ens sentim orgullosos de pertànyer a aquesta ciutat i ho diem sempre que podem allà on anem, fins a fer-nos pesats. A què es deu aquesta dèria sabadellenca? Com és que sense tenir res extraordinari ens sentim així? No ho sabem. Intentaré fer llum a aquest inquietant i ignot tema.
Que Sabadell no sigui una ciutat com Roma, París o Pisa és per als sabadellencs un gran avantatge. En primer lloc perquè, com que no tenim res a ensenyar, així no tenim turistes per tot arreu que t’impedeixin caminar pel carrer. Fixeu-vos al barri marítim la quantitat de gent molesta per les allaus de turistes que ho envaeixin tot. Els diaris van plens de persones emprenyades amb els pisos de turistes, amb les destrosses al carrer, el soroll i aldarulls que fan a la nit, etc. A més, si vénen molts turistes els pisos pugen de preu, els lloguers es tornen inabastables, els preus de tots els productes augmenten molt, els bars i restaurants augmenten el preu de cafès i menús. Tot són desavantatges.
I en segon lloc perquè fa que els sabadellencs siguin –tots menys jo- uns viatgers compulsius. El problema de viatjar és que vagis on vagis, allà hi estàs tu. Hi ha gent que diu: vaig molt lluny per retrobar-me a mi mateix. Quina ximpleria. Per estar amb tu mateix i les teves pròpies neures no cal sortir de la ciutat. Tindria una certa gràcia estar lluny si poguessis allunyar-te de tu mateix, llavors sí que pagaria la pena. Per tant no sé quina gràcia té viatjar.
I és que viatgen molt i per tot arreu del món saludant d’altres sabadellencs. Quin sentit té que un sabadellenc es posi a parlar amb un altre sabadellenc a mil quilòmetres de distància? Si no parlem amb el veí del replà de l’escala per què hi hem de parlar a Melbourne? L’avantatge és que, com que aquí no tenim res de res, quan sortim de la nostra estimada ciutat qualsevol cosa és millor, tot ens sembla fantàstic i sempre estan contents de viatjar. Es un bon remei contra la depressió sempre estan animats. Aquesta és la raó del perquè als propers dies tothom que pot fotrà el camp i els que no surtin no és perquè no en tinguin ganes.
Els sabadellencs viatgen molt, en general quan tornen i es veuen per la festa major tothom rivalitza per veure qui ha anat més lluny.
Hem parlat d’un sabadellenc a Melbourne, és el Quim. Em va explicar una cosa que podria formar part de l’ànima sabadellenca. Quan el Quim estava a Melbourne li va explicar a un aborigen on és Sabadell: “Sabadell, Catalonia, Spain, Europe”. I aquest li va dir, “si que està lluny Sabadell!” El Quim va respondre: “No. Aquí sí que estem lluny, Sabadell està on ha d’estar”
“Si no parlem amb el veí del replà de l’escala, per què hi hem de parlar a Melbourne?
