On és el debat sobre com gastar els fons de la UE?

[Per Joan Cuevas, politòleg] Un moment de forta crisi econòmica com la que estem patint (i la que vindrà) requereix que els Estats s’endeutin i gastin els diners de manera estratègica. Es tracta d’un mecanisme potser una mica antic (l’anomenat multiplicador keynesià) i que no ataca algunes contradiccions de fons del capitalisme. Però és dels pocs mecanismes coneguts que pot funcionar en l’actual context. Si l’Estat gasta de manera estratègica, això permetrà que més gent tingui feina, que aquests puguin gastar més diners, i així es vagi construint de nou creixement. Aquesta estratègia expansiva ha estat fortament discutida per les forces més liberals. Ho vam veure durant el mes de juny i juliol, quan especialment els representants holandesos s’oposaven a aquesta estratègia. Segons aquesta corrent de la política econòmica, el que cal prioritzar és no endeutar els estats, de tal manera que això generaria més confiança al capital privat. La veritat és que la resposta a l’anterior crisi econòmica va posar en entredit aquest tipus d’estratègies liberals. Per això ara fins i tot Alemanya, que anteriorment seguia aquesta línia d’austeritat, ha recolzat la via d’incrementar la despesa. A finals de juliol s’anunciava que la Unió Europea destinaria 140.000 M€ del fons de recuperació COVID-19 a l’Estat espanyol. Una bona part d’aquests (72.700M€) en fons directes. Evidentment, una part d’aquests recursos aniran a cobrir despesa corrent en forma de prestacions d’atur, més personal per a salut o educació, o els ERTE. Ara bé, la quantitat és molt elevada, i per tant és una gran oportunitat per decidir estratègicament a que la destinem. Per fer-nos una idea de què impliquen 140.000 M€, posem-los en context. Un CAP o una escola costen al voltant d’uns 4 M€. Construir una promoció de 52 habitatges de lloguer públic pot costar al voltant de 15M€. El pressupost total de l’Ajuntament de Sabadell per a 2020 és de 233M€. És a dir: amb les actuals ajudes europees es pot fer moltíssim! L’important risc que tenim és malgastar tots aquests recursos. I tenim motius per preocupar-nos. En primer lloc perquè hi ha experiències recents de clar malbaratament. L’any 2009 el govern espanyol va posar en marxa l’anomenat Plan E, dotat de 12.800 M€, com a estratègia per a sortir de l’anterior crisi. Els pocs balanços que s’han fet d’aquella política són altament desesperançadors: una política pública de molta inversió, amb molt baix impacte, fruit de la manca d’estratègia de fons i molta descoordinació. Va ser més una operació cosmètica que no pas una estratègia dirigida a generar un futur mínimament pròsper. El segon element que fa preocupar és la manca de debat públic sobre què fer amb aquests 140.000 M€. Estem molt més pendents de les batalletes polítiques d’última hora que de debatre l’estratègia de fons d’aquests recursos. Fa poques setmanes es feia pública una enquesta internacional que donava idea de quin és l’estat d’opinió a casa nostra. Un 40% de la població espanyola diu que no li ha canviat la vida fruit de la crisi de la Covid-19, i una part rellevant de la gent enquestada creu que la situació econòmica és bona. No estem clarament en l’estat d’opinió que caldria per a tenir un bon debat de fons. Cal tenir present que aquests recursos que tenim sobre la taula són segurament l’última oportunitat per construir un bon futur. Tenim molt a guanyar i molt a perdre. Si ens comparem amb altres països que estan aconseguint abordar la situació amb més resiliència podem trobar fàcilment pistes sobre on caldria invertir amb força. Tenim pendent reformes de fons en el funcionament de l’administració pública, en el sistema educatiu o en les polítiques socials. O construir una política d’habitatge de debò, amb un parc públic d’habitatge de lloguer. També cal donar una volta ambiciosa a la política industrial del país. I en tots aquests àmbits no només tenim intuïcions, sinó que tenim evidències i experiències properes sobre com canviar les coses de manera aprofundida i amb èxit. Són àmbits on una inversió i canvis ambiciosos ens reportarien beneficis econòmics i de benestar en un futur proper.