[Tom Colomer, escriptor i dramaturg]
Sempre havia envejat els amics i coneguts amb molta feina, amb moltes coses a fer, que sempre tenien plans i amb una vitalitat incomprensible, amb ganes i ganes i ganes de fer cosa. Suposo que mig sense voler, i des de l’admiració, he tendit a anar-me convertint en algú com ells. Que cansat. M’havien convençut –i jo m’havia deixat convèncer, gregàriament– que com més fes, més productiu seria. Gran error, sempre, pensar en termes de productivitat.
Ahir gairebé vaig vessar una llàgrima quan vaig perdre als morros un tren que m’havia de fer arribar a una classe importantíssima que feia dues setmanes que preparava a batzegades i quan em fregava els ulls vaig dir que no, que ni de conya, que un tren no podia fer-me sentir així. No era el tren, és clar, sinó la colpidora veritat, l’evidència implacable que constatava el que ja es preveia: no arribaria a tot. M’ho estava prenent de manera personal i no ho era.
Al següent tren, derrotat al seient de la finestra, vaig pensar que bonic, el sol, quan surt, que fa aquests colors al cel, i gairebé que això em va tornar a la vida i a l’optimisme i a la victòria. D’alguna manera em va connectar amb el perquè, amb els motius pels quals faig el que faig i amb les ganes que tinc de fer-ho, amb la promesa que dec al jo de fa uns mesos, que es va convèncer que ho intentaria.
Derrota, penso ara, perquè segueixo romantitzant aquest viure atrafegat que no suporto, a canvi de les engrunes que són unes traces d’albada a una matinada esclavitzadora. Un amic em deia, fa temps, que la vida és qüestió de llevar-se amb un propòsit, de tenir clar què et fa sortir del llit. Me’l vaig creure fins que començo a veure que me l’han colat. A mi i a tots. Que el que em fa sortir del llit és la il·lusió (dic il·lusió agafant el terme amb pinces) d’un futur incert però en el qual confio, en qui crec amb una fe mig forçada, com els fills de casa bona a qui obliguen a anar a catequesi. És la cursa de la rata? La del rosegador que corre i corre i corre en aquesta roda que no porta enlloc? O hi ha un futur preciós que ens espera, amagat darrere les bardisses, pacient i desitjós de ser atrapat? El sol dubte em sembla un bon motiu per seguir corrent, per molt que em dolgui satisfer el sistema que em fueteja perquè no descansi.
