[Tom Colomer, Escriptor i dramaturg]
Aquest cap de setmana m’he descobert cantant (cridant) la Carrà a una festa de poble pensada per i per a gent clarament més gran que jo. Però allà estava, jo, dient que “por si acaso se acaba el mundo todo el tiempo hay que aprovechar”, veient-me tràgicament convertit en allò que sempre m’havia fet vergonya: la gent que no sap retirar-se a temps, la gent que ja no produeix col·lagen i només una mena de pena, que els veus amb la il·lusió de viure una segona joventut i no, noi, no.
I tothom xiscla que “para hacer bien el amor hay que venir al sur” i jo també, quina vergonya, jo també, però no pensant per re ni en l’
amor ni en el
sur, sinó en com de bé estaria, jo, al llit, dormint des de fa estona, i no amb aquest cubata dolent a la mà que m’ha servit una noia de poble que deu haver girat les proporcions de refresc i d’alcohol creient que em feia un favor. I els meus amics ballen i jo no vull ser menys, però no deixa de sorprendre’m la precarietat de la situació en què em trobo.
A diferència de la gent que m’envolta, sempre he pensat que hi ha un gran atractiu en fer-se gran i que mai dels mais voldré dissimular la meva calvície, quan m’arribi, ni les meves arrugues o canes, d’aquí a un temps, ni molt menys sotmetre’m a operacions invasives per mirar d’evitar el que és inevitable, que re no és més inevitable que el temps. Si bé madurar és atractiu, mirar de fer veure que tu no, que tu et mantens jove i fresc i que aquest alcohol demà no et farà ballar el cap i passar la nit sencera fingint la il·lusió que et feia quedar-te fins tard quan ho feies per primer cop, té uns components molt alts de ridícul.
I sortir de tant en tant és genial, quan l’ocasió ho mereix, i beure també pot estar bé, quan ve de gust, però desfasar-se per la cara o, pitjor, per l’ideal carranià que “todo el tiempo hay que aprovechar”, admetem-ho, no té cap ni peus. No soc tan gran, però no crec que tingui edat per estar-me arrossegant per un antre ple de canalla (i és que a part, considerem el rebuig que dec provocar a aquesta canalla que surt feliç de ser canalla i traient a passejar la seva canallor).
Mon pare a vegades explica que es va sentir molt gran quan, mirant el futbol, va prendre consciència que ell ja era més gran que totes les persones de dins del camp, incloent-hi l’àrbitre. A mi em tocarà explicar als meus fills (quin horror, pensar en fills!) que aquest sentiment va cristal·litzar-se quan uns altaveus tronats bramaven “búscate otro más bueno, vuélvete a enamorar”.
