Un bon amic em va recomanar de llegir Bauman i jo, obedient, ara li estic molt agraït. Desenvolupa una teoria tan lúcida com fascinant que posa en crisi les nostres relacions humanes, avui, d’una manera especialment intel·ligent.
Per a mi, un dels punts claus del llibre és quan admet que en ple domini del capitalisme és molt difícil no “consumir” l’amor, i que això és l’error forçat (pel sistema) a què som conduïts la majoria. Sempre parelles noves, pensar que si no em satisfà (prou) el canvio, i a sobre fer-ho pensant-nos que aquest gest ens empodera.
“Perquè, d’amor, n’hi ha de sobres, encara que no duri gaire” –cito Strindberg i no Bauman. Consumir parelles, consumir persones, no només és extremadament cruel per a l’altre sinó també perillosament nociu per a un mateix, perquè ens porta a entendre que la parella ha d’aportar benefici, com qualsevol altre actiu que es posseeix, i l’amor no és això, no va d’això.
Bauman entén molt bé el nostre segle (probablement s’avança de manera brillant al nostre temps), però la gran gràcia del llibre, el passatge més bonic, és quan parla de la impossibilitat d’aprendre a estimar. Diu que l’amor (l’amor de debò, eh, no un capritx adolescent i fugisser) és com la mort, en tant que et troba i tu no tens més remei que acceptar-ho. L’amor arriba i s’hi conviu, punt.
No es pot aprendre a estimar igual com no es pot aprendre a morir. Quan t’hi trobes, t’hi trobes. Per això per molt adults que siguem –sigueu– no en sabem –sabeu– més que els joves, d’amor, perquè tots dos en sabem el mateix: no re. Com a molt, els adults tenim –teniu– una valuosa experiència forjada pels anys, però no un coneixement real, igual que haver vist llamps no et fa un expert en elèctrica. L’amor no es pot aprendre, igual com no aprenem a morir, només morim, i em sembla una idea preciosa que es desprèn d’un llibre especialment bell i que, per bé que dens a estones, recomano molt a tothom.
El llegia a casa, tot veient com s’acaba d’esgotar l’estiu, i no podia fer més que anar donant la raó a l’autor, aquest gran pensador contemporani, i somreia per la destresa com ha entès la concreció del nostre moment, des de la seva longevitat.
Llegir Amor líquid és com mirar-se al mirall i adonar-se que el reflex no és només individual, sinó col·lectiu. Bauman no et dona receptes ni sortides fàcils —no és cap manual d’autoajuda—, sinó que et col·loca davant d’una veritat incòmoda i, alhora, alliberadora: estimar no es domina, no es planifica, no es programa. Potser això ens espanta, perquè voldríem controlar-ho tot, però també és el que fa que l’amor tingui un valor tan gran i irrepetible.
Potser el que és més important és entendre que si bé no podem aprendre a estimar, sí que podem cuidar. Cuidar és menys brillant que l’enamorament fulgurant i menys intens que la passió, però és el que dona cos i durada a qualsevol relació que valgui la pena. Enmig de tanta liquiditat, cuidar és resistir. I potser Bauman, amb la seva lucidesa, ens està convidant justament a això: a ser conscients de la fragilitat de l’amor i, malgrat tot, a fer-lo possible.
Acabo el llibre amb la sensació d’haver estat interpel·lat i, sobretot, agraït. Perquè, més enllà de la teoria sociològica, hi ha una intuïció que ressona i que em sembla essencial: l’amor no és una mercaderia, és un misteri. I, mentre segueixi sent-ho, no hi haurà capitalisme que el tombi.