Tots som conscients del problema que tenim amb l’habitatge no només a Sabadell sinó a Catalunya i la resta d’Espanya. Evidentment, no és el mateix les grans ciutats que les petites o les zones turístiques que les oblidades. Podem parlar de mil i una propostes i solucions que es podrien plantejar des de les administracions (in)competents, com donar facilitat per construir més habitatge, que l’administració pública entrés a competir en el mercat, que els habitatges públics només fossin de lloguer, requalificar terrenys, etc. No obstant això, és més que significatiu que, tenint un problema d’habitatge, el Centre de Sabadell estigui ple de cases buides i tapiades.
Potser existeix la por a les ocupacions? No, no! Ens dirà l’Ajuntament. “Sabadell no té aquest problema”, ens confirmaran. Però la realitat és que socialment existeix aquesta por de veure com no pots fer el que vulguis amb la teva propietat perquè han aparegut unes persones que es passen per l’Arc de Triomf el respecte a la propietat privada. I no oblidem que la propietat privada és sinònim de civilització, d’ordre, de respecte, de llibertat. I què passa amb el sensellarisme? Doncs és aquí on entren en joc les administracions. Han construït habitatge? Han fet els deures? Han actuat com havien de fer-ho? La resposta és evident i no cal reproduir-la.
D’altra banda, és efectiu l’actual model de política d’habitatge a Sabadell? Per què aquestes cases fa tant de temps que estan tapiades sense que ningú les reformi? A què es deu aquesta deixadesa? Desconec si existeix algun programa o ajuda per reformar els habitatges, però en cas que sí, potser el problema és de comunicació, ja que no arriba la informació a la ciutadania.
Tenim la Caserna buida sense que fins ara hagi tingut un ús beneficiós per a la ciutadania; tenim l’edifici de Correu a la via Massagué abandonat sense que es pugui fer res fins ara. Quants edificis buits de titularitat pública (Ajuntament, Generalitat o Govern d’Espanya) tenim a la nostra ciutat? Quants solars públics sense construir té Sabadell?
És molt fàcil culpabilitzar el constructor per posar preus alts, que els propietaris es volen beneficiar de la venda o el lloguer de l’habitatge. Potser s’hauria de revisar si la normativa actual protegeix el propietari davant d’ocupacions; si el 30% dels pisos socials en noves construccions és una mesura efectiva; si posar obstacles en la concessió de nous permisos per construir és correcte; si obligar o prohibir en lloc d’incentivar serveix per aconseguir els objectius de solucionar el problema de l’habitatge.
Les cases tapiades durant llargs períodes de temps no són només murs tancats, sinó símbols visibles d’un empobriment col·lectiu. Indiquen carrers sense vida, barris que perden la seva ànima i una comunitat que deixa de confiar en la capacitat de l’administració per garantir futur i cohesió. Quan les finestres romanen cegues i les portes segellades, s’anuncia silenciosament la mort de la vida veïnal i la renúncia a l’espai compartit com a lloc de trobada i esperança.
