En aquesta guerra, jo ja fa temps que hi tinc la part presa, fins i tot quan es va posar de moda allò del femení genèric, ja fa anys, o senzillament el no acceptar el masculí genèric. Però l’altre dia em vaig adonar de la nova campanya municipal impresa (o vinilada) a contenidors i camions de neteja: “Sabadell +neta + bonica”. I jo, com José Mourinho, em pregunto per què. La norma pels topònims, en català, és prou clara. Un topònim és masculí a menys que acabi en -a (Barcelona poderosa, Tarragona romana, Manresa germana, Terrassa lletja) o quan portin una paraula que les evidenciï com a femenines (Ciutat de Mèxic, vil·la de Ripoll, Nova York). En la resta de casos, els topònims, en català, són masculins. Amb comptadíssimes excepcions fruit de la tradició oral. De “Safor”, al País Valencià, esperaríem que fos masculí, però és “la Safor”. De “Pedraforca”, al Berguedà, esperaríem que fos masculí, però és “el Pedraforca”.
Tanmateix, en l’enorme majoria de casos, la norma es compleix. Fins i tot en nom de comarques (El Vallès, el Maresme, la Segarra, la Garrotxa) o rius (la Noguera, la Garona, el Ter, el Ripoll). Arribats a aquest punt, qui decideix tirar endavant la campanya canviant deliberadament “Sabadell” de gènere, ho fa per pura ignorància lingüística (espero que alguna de les persones a càrrec d’una campanya tan gran i visible siguin una mica més vàlids) o bé amb una segona intenció, segurament de caràcter ideològic? Jo no acusaré a ningú, però sí que m’agradaria que exploréssim junts les possibilitats, un cop donem per fet que no és un simple error naïf: que el femení és més amable, més net i més inclusiu o, per extensió, menys autoritari, menys legislatiu, menys subordinant. Va per aquí, la cosa? Que la llengua té un paper important en la nostra percepció del món és evident. I que el gènere de les paraules (com també totes les normes exposades al paràgraf anterior), també.
Però d’això a forçar el llenguatge fins a la seva incorrecció per pura agenda política… La llengua pot evolucionar, evidentment, i les llengües canvien perquè canvia la societat. Però una cosa és transformar la llengua perquè els parlants la transformen i una altra és transformar-la deliberadament perquè una determinada sensibilitat política ens diu que així hauria de sonar. En el primer cas, la llengua mana. En el segon, mana qui dissenya el cartell. Prou costa mantenir el català perquè a sobre després vinguin les institucions que l’haurien de cuidar i preservar a pixar-s’hi. I que ningú no em tregui la carta del feminisme, si us plau, que si realment creu que el feminisme va de canviar el gènere correcte alguns noms propis, és que no ha entès re.
I algú mirarà de desautoritzar-me dient “ai, mireu aquest senyor, com s’enfada perquè es posi el nom de la seva ciutat en femení!”. Aquest tampoc no haurà entès re. Si fos de Palautordera i diguessin “Palautordera més bonic”, em sabria el mateix greu. Perquè el que em fa llàstima no és que es feminitzi el masculí, el que em fa llàstima és que fins i tot els nostres desprestigiem la llengua de seguida que es presenta l’oportunitat. Que la gent oblidi tan ràpidament que la llengua no està al servei de cap agenda política sinó que hem de ser els seus parlants qui la defensem, dia rere dia, a capa i espasa. La correcció política pot ser que sigui important, en alguns casos, està bé, però no estic disposat a acceptar-la si qui ha de cedir és la correcció lingüística.