He de confessar que parlar de Rodalies cada vegada es fa més difícil. El tractament que estan fent els mitjans de comunicació de tota aquesta crisi es basa sobretot a donar compte d’un desgavell descomunal, gairebé mai vist, que supera a tothom i que, més enllà de deixar-ne constància, poc més es pot fer. La comunicació, element clau en totes les crisis, ha estat en aquesta el principal motiu de desconcert pels ciutadans.
A partir dels dos fets tràgics, l’accident a la línia d’alta velocitat, prop del municipi cordovès d’Adamuz, i el del mur de contenció de Gelida, s’han articulat una sèrie de relats per part dels representants polítics que han sembrat molts dubtes entre la ciutadania. A més, aquesta competició per imposar una tesi que pugui explicar el que ha passat o bé per aprofitar per erosionar un govern central cada cop més tocat, el que està provocant és encara més desconfiança envers els poders públics.
A Catalunya, el desconcert és més gran, ja que les deficiències ferroviàries venen de molt lluny i les incidències a les línies han esdevingut un factor gairebé quotidià. Aquí, els mitjans de comunicació s’han centrat, sobretot, a recollir les impressions dels usuaris, a banda d’informar, quan ha estat possible, de les mesures urgents per resoldre els problemes de les infraestructures.
De fet, si ens hi fixem, en aquest recull de testimonis que fan la majoria dels mitjans, podem concloure que el diagnòstic és clar. Simplement, el que s’està fent és constatar una situació que ja és molt sabuda. La gent que parla no necessita que la convencin per dir el nom girat del revés als responsables d’aquesta situació endèmica. El desconcert és tan gran que s’està atemorint uns usuaris que veuen la possibilitat de patir un accident cada vegada que agafin el tren.
En canvi, el relat dels responsables de les infraestructures parla de punts de risc detectats, una trentena segons els darrers balanços, així com les mesures que s’adoptaran per fer més segurs els traçats que actualment no ofereixen garanties. Però, què passa? Aquestes inversions, que s’han d’afegir a les que ja estan en marxa per part del govern de l’estat, tindran una tramitació que no serà curta. No obstant això, el relat consisteix a donar xifres i períodes d’execució per apaivagar els ànims. I tot això en aquest clima de desconfiança i també de resignació per part d’aquelles persones que no tenen cap més alternativa que agafar un tren cada dia.
El paper dels partits de l’oposició ha estat criticar i, sobretot, demanar dimissions. És el que toca, ho diu el manual, però i després què? Hi ha la certesa que els problemes es resoldran tot seguit? A Catalunya, el to en general, no ha estat tan dur com a Madrid. Allà, el Partit Popular ha trobat una bretxa de desgast al govern que no vol desaprofitar. Per això està posant tota la carn a la graella convençut que en podrà treure més rèdit polític que no pas amb els casos de corrupció al PSOE.
Però el ciutadà que necessita el servei de Rodalies per desplaçar-se veu que les picabaralles no li estan resolent el seu problema. A partir d’aquí s’incrementa una manca de credibilitat que també s’està fent endèmica. Ves a saber cap a on ens pot portar quan toqui anar a votar.