En el meu article de juliol sobre què fa un director general jo deia que «no ha de fer res», perquè el que ha de fer és “fer fer”. O sigui, ha de fer una cosa que sembla molt senzilla, però que és molt complida: delegar.
Si anem el DIEC2 (Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans) i cerquem «delegar» ens diu: «Qui té poder o autoritat per a fer alguna cosa, encarregar (a algú) de fer-la per ell.» I també: «Donar (poder, facultat) per a fer alguna cosa.»
Un director general ha de delegar o sigui «encarregar (a algú) de fer-la per ell». La delegació, encara que no sembli, és complicadíssima.
Primer, delegues la feina però no la responsabilitat. Sí, m’ho acabeu de treure de la boca, la gran majoria dels nostrats “polítics” no deleguen. S’espolsen totes les feines i les responsabilitats, però, això sí, s’apunten a totes les medalles.
Per delegar has de tenir un equip en el qual confiïs. Els has de deixar fer dins uns eixos d’actuació definits. I encara que deleguis, hi ha d’haver una supervisió constant. Així, quan hi hagi desviacions, que sempre n’hi ha, es pot actuar immediatament.
També has de conèixer en profunditat l’empresa i com funciona. D’aquesta manera, no et donaran gat per llebre. Hi ha un sistema de gestió que s’anomena “gestió passejant” (“management by walking around”). Consisteix caminar per tots els departaments de l’empresa i així veus com funciona, que està malament i que bé, qui treballa i qui ho fa veure, si hi ha poc o massa estoc, etc.
A més, un director també ha de prendre decisions. Algunes molt dures. Però el bé comú i la supervivència de l’empresa a mitjà i llarg termini, són prioritàries. Com en una gangrena, que pot implicar tallar un membre, s’ha d’actuar ràpidament, si no el pacient pot morir. En l’empresa és igual. I els que no prenen decisions, de fet estan prenent una decisió: no fer res. Prendre decisions, que és uns dels trets més distintius dels directius, no implica «gaire feina» però sí un esforç mental d’anàlisi i revisió d’escenaris molt rellevant. Hi ha exemples a vessar de directius que, amb la seva presa de decisions, varen reflotar una empresa que semblava moribunda i d’altres que, tancats en les seves torres d’ivori, varen enfonsar empreses que semblaven immortals.
Alguns dels lectors m’han dit que semblava que un director general fos un ronsa, que no fes ni brot, que gandulegés, que no fes ni brot, que tingués l’os del guilla, que es gratés la panxa, etc.
El meu pare, em va explicar que un empresari sabadellenc, que tenia diverses societats, sempre buscava directors generals que fossin intel·ligents, llestos, preparats i... una mica ganduls. Així, segur que delegaven i no volien fer massa coses. Perquè aquest és un problema habitual: si el director general vol fer massa coses, llavors es converteix en el coll de botella de l’empesa i res avança.
Bill Gates, fundador de Microsoft, també és del mateix parer. Agafar directius una mica ganduls. Aquests, sempre cerquen sistemes per fer menys feina, per automatitzar processos, i qui surt guanyant és l’empresa.
I per acabar, hem de tenir en compte una obvietat: a un director general no el mesuren pel que treballa, sinó pels resultats. Si «treballes molt» i no obtens resultats, bon vent i barca nova. Si «treballes poc» i obtens bons resultats, oli en un llum!