Albert Garcia Pujol, economista
Ara fa deu anys, en el marc de les Nacions Unides, 193 països van acordar 17 objectius de desenvolupament sostenible (ODS), que es van materialitzar en el programa Agenda 2030, pensat per aconseguir un desenvolupament sostenible durant el període 2015-2030. Els ODS constitueixen un programa ampli i ambiciós que va substituir el programa, també de les Nacions Unides, del Mil·lenni 2000, que en el període 2000-2015 es va centrar a posar fi a la pobresa i a acabar amb la fam al món. Els resultats del programa Mil·lenni 2000 es van considerar molt modestos, tot i l’avenç espectacular que en aquests temes va experimentar la Xina.
El programa Agenda 2030 és un programa ampli que ha construït una maquinària formidable per impulsar el desenvolupament i la sostenibilitat. Perquè el desenvolupament sigui sostenible cal que millori les condicions de vida de les persones, tingui cura del planeta i busqui la prosperitat i la pau a través d’aliances entre països, institucions i empreses. Aquesta maquinària incorpora la definició d’objectius i un sistema enorme de mètriques per saber si aquests objectius es van assumint.
Per poder fer el seguiment d’aquests objectius i saber si s’avança o no, s’han establert fins a 169 mètriques o mesures parcials, anomenades goals en anglès, de manera que a cada un dels 17 objectius s’hi han associat uns quants d’aquests 169 goals per saber si s’hi progressa o no. Per exemple, l’objectiu número 10 indica que cal reduir les desigualtats; però per saber si les desigualtats es redueixen, anualment es mesuren diverses dades concretes, com la proporció de persones que viuen per sota de la meitat de la renda mitjana o la participació dels salaris en el PIB, o la variació de la renda per càpita dels països pobres en relació amb la dels països rics. Un altre exemple: el progrés de l’acció climàtica per aturar l’escalfament global és l’objectiu número 13; per saber si hi ha un progrés en l’acció climàtica es mesuren la quantitat d’emissions de CO2 a l’atmosfera, els diners invertits en acció climàtica, la temperatura anual mitjana en relació amb la temperatura estimada abans de la industrialització, els subsidis atorgats a la indústria del petroli i els desastres naturals atribuïbles a l’acció humana. I així s’avaluen dades concretes fins a mesurar els 169 indicadors o goals vinculats als 17 objectius.
- Els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS)
La realitat, després de 10 anys d’impuls del programa Agenda 2030, sembla poc positiva. L’informe de les Nacions Unides de l’any 2024 sobre la situació dels objectius de desenvolupament sostenible és molt modest i més aviat destil·la un cert regust pessimista. El primer punt de la introducció d’aquest informe porta per títol «Una promesa en perill». Aquesta és la idea dels caps d’estat i de govern que es van reunir a Nova York el setembre passat (any 2024) per tractar la situació dels objectius de desenvolupament sostenible, si bé és veritat que els mateixos mandataris van mostrar la seva determinació per «esmerçar tots els esforços per posar en pràctica l’Agenda 2030» i complir els seus objectius. Les dades de l’informe en qüestió indiquen que només un 17% dels objectius progressen segons les expectatives, encara que hi ha un 18% addicional d’objectius que avancen moderadament. Amb tot, el 35% dels objectius estan aturats o en regressió, mentre que el 30% dels objectius restants pràcticament no milloren. Realment el projecte per al desenvolupament sostenible 2025-2030 sembla una promesa en perill.
Des de certs sectors ecologistes del món econòmic, sempre s’ha mostrat una resistència a acceptar que el desenvolupament pot ser sostenible. Es considera que l’activitat econòmica i el seu desenvolupament perjudiquen el medi natural a causa dels residus i dels gasos d’efecte hivernacle i que és inevitable l’augment de la temperatura, l’acidificació dels oceans i la pèrdua de biodiversitat.
Pel que fa a l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, aquesta variable depèn de l’activitat econòmica, i el cas és que l’activitat creix amb l’augment de la població, l’elaboració de productes i serveis que es recullen en l’anomenat producte interior brut (PIB) i en el consum d’energia necessària per produir-los.
La població mundial no ha parat de créixer de forma accelerada des de la Segona Guerra Mundial. L’acceleració màxima va arribar l’any 1974; des de llavors ha continuat creixent amb increments cada cop menors, però s’estima que aquest creixement s’aturarà cap a l’any 2083, quan la població se situï en gairebé 10.300 milions de persones. A partir de llavors, la població mundial començarà a reduir-se i, l’any 2100, la població estimada serà de 10.200 milions de persones.
Igualment, el PIB no ha parat de créixer. De fet, ha crescut més de pressa que la població, de manera que el PIB per càpita, el nivell de vida de cada persona, ha anat, en general, augmentant de forma sostinguda des de mitjans del segle XX, i sembla que almenys a curt termini seguirà creixent. El PIB mundial a finals de l’any 2024 ha estat de 110 mil milions de dòlars. L’energia per fer aquesta producció (PIB) i atendre tota la població també ha anat en augment, si bé de forma menys accelerada, amb menys intensitat energètica i, sobretot, amb una participació creixent de l’energia procedent de fonts renovables, la qual cosa ha permès que aquest augment general d’energia consumida no emeti tants gasos d’efecte hivernacle, fet que ha introduït un cert efecte de descarbonització. Tanmateix, de moment el desenvolupament no és sostenible: l’energia renovable que s’utilitza no és suficient per contrarestar l’emissió de gasos que impulsa el creixement econòmic.
- Cimera de la ONU per la firma dels ODS
- Red Española para el Desarrollo Sostenible
Hi ha el propòsit, promogut per les Nacions Unides, d’arribar l’any 2050 a zero emissions netes, és a dir, de no emetre més gasos d’efecte hivernacle dels que el planeta pot tolerar. Vista la situació actual que no renuncia al creixement, si bé sembla que la població tocarà sostre d’aquí a uns 60 anys, el propòsit d’arribar l’any 2050 a una neutralitat d’emissions sembla impossible d’assolir. L’informe 2024 sobre els objectius de desenvolupament sostenible que hem mencionat anteriorment indica que, en la situació actual, la probabilitat que l’increment de temperatura arribi l’any 2030 a 1,5 graus centígrads sobre les temperatures preindustrials només és d’un 14%. De fet, ja hi ha informes que indiquen que a aquests 1,5 graus centígrads ja s’hi va arribar l’any 2024, si bé cal comprovar que aquesta dada es consolidi.
De moment, sembla que la neutralitat d’emissions arribarà més tard, potser a finals del segle XXI. Mentrestant, l’any 2050 és probable que s’emetin més de 12 mil milions de tones de CO2, que la temperatura arribi a 2 o 2,5 graus centígrads per sobre les temperatures preindustrials i que a finals del segle XXI aquest increment de temperatura se situï al voltant de 3,5 graus centígrads. Encarem, doncs, un situació que obligarà a una forta adaptació dins d’un món molt més càlid i molt més àrid amb necessitats creixents per disposar de menjar, d’aigua i d’energia que permeti una refrigeració absolutament necessària. També és possible que per intentar disminuir una mica la temperatura es recorri a la geoenginyeria.
Una situació hipotètica com la descrita és difícilment evitable i potser aquest entorn de gran dificultat promourà la necessitat de més col·laboració entre el països i les persones i l’impuls d’un discurs d’estabilitat i no tant de creixement. És possible que a la fi del segle XXI s’acabi l’era del creixement i comenci l’era de la col·laboració, i llavors potser podrem viure un desenvolupament sostenible.