Joan Pino és director del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) de la UAB. La seva recerca se centra en l’ecologia del paisatge. Conceptes com biodiversitat i planificació territorial afloren en els seus treballs.
El parc natural viu un moment de canvis. Som davant l'oportunitat d'impulsar una restauració general de la natura?
Més que restaurar, es tracta d'evitar riscos i la degradació. No és que Sant Llorenç estigui molt degradat. Però es troba en un entorn metropolità en el sentit ampli de la regió i, amb tota la conurbació vallesana, rep molta pressió. Ho entenc com un intent de conservar la biodiversitat i endreçar l'ús recreatiu i cultural d'aquests espais, que és el seu principal ús avui. També en la salut mental. L'afluència pot degradar l'espai i interpreto les actuacions per la voluntat d'evitar-ho. Sense tanta freqüentació, potser hi ha una part que es regenerarà una mica.
És un procés que es viu en altres espais naturals a Catalunya?
No és exclusiu de Sant Llorenç. Tots els parcs d'aquesta regió metropolitana pateixen el mateix. El Montseny, Collserola, que està al centre de l'àrea... S'intenta una política d'ordenació de l'ús públic i social.
L'ampliació del parc tindria un efecte en la protecció de l'espai o és una qüestió més administrativa i de gestió?
Sí que en té des d'un punt de vista pràctic. La incorporació d'espais pot servir per a reforçar la connexió biològica amb Montserrat i crear un efecte de protecció del cor del parc. Totes les àrees que s'incorporen esmorteixen la pressió, especialment urbanística, sobre el parc. I reforcen el corredor Montseny-Sant Llorenç-Montserrat, el gran corredor biològic de la Serralada Prelitoral, la columna vertebral de la connectivitat a Catalunya i que ens connecta també amb el Pirineu i Europa. És un punt estratègic.
Com es tradueix la connectivitat ecològica en el terreny?
La podem entendre com la possibilitat que els organismes i els processos dels ecosistemes es desplacin pel territori. Incrementen la possibilitat de pas i permet connectar poblacions d'animals que viuen en una banda i l'altra del connector, reforçant la capacitat dels ecosistemes de continuar funcionant en un escenari de canvi climàtic i pressió humana creixent. Per exemple, l'expansió del cabirol a la regió metropolitana ha vingut associada a la recuperació d'aquesta connectivitat.
"Anem cap a una visió més difusa de la conservació"
S'està fent bona feina? S'havien deixat de fer els deures?
És un procés que va començar amb la declaració del PEIN [1992]. Vam anar a salvar els mobles, els espais més emblemàtics. Es va fer una xarxa d'espais; taques en el territori. Després, es van impulsar els corredors, pensats com a petits connectors físics que unissin els espais. S'ha anat ampliant, cap a un corredor ample. Ara ens estem plantejant una infraestructura verda de tot el territori, allò que no està urbanitzat. Anem cap a una visió més difusa de la conservació. Afegint capes. S'ha vist que és important, no només per mantenir població d'espècies rares, sinó per mantenir uns processos dels ecosistemes que en garanteixen una sèrie de serveis ambientals dels quals depenem.
Quins són aquests serveis ambientals associats?
Per exemple, el foc. Si urbanitzes o fas carreteres, estàs fent tallafocs. Anar cap a la conservació d'aquest entorn natural i evitar que es transformi de vegades s'ha vist com un problema, perquè suposa tenir més continuïtat forestal. Hi ha enginyers forestals que volgudament han transmès aquest missatge. És un repte com es gestiona per evitar problemes com la proliferació de senglars en espais amb urbanitzacions properes.
També és clau aquest plantejament en la prevenció del foc.
Sens dubte. Molt probablement, tots aquests espais de connexió forestals que afegim, especialment els pròxims a les poblacions, els haurem de gestionar diferent. I treure bosc. Anar cap a paisatges més heterogenis, agroforestals. Que ajudin a frenar l'avanç del foc en un hipotètic incendi. Retirar el bosc de zones urbanes, per exemple, en barris perifèrics de Sabadell o Terrassa. Cal fer aquests perímetres de protecció.
És un missatge diferent del que es transmetia fa anys?
És una qüestió d'ordenació territorial i com gestiones el paisatge. El paisatge gradual, amb més espais de conreus, pastures o matollars, ha estat substituït per un paisatge on tenim bosc abandonat i zones urbanes molt intensives. Això s'ha de tenir en compte per evitar els problemes de tenir zones poblades molt pròximes a la natura. Les zones de frontera són especialment crítiques i és una prioritat abordar-ho. La gestió dels ecosistemes forestals ha d'obeir a tres grans objectius: evitar els efectes dels incendis, aprofitar béns i serveis territorials i conservar la biodiversitat.
Hi ha una visió menys inflexible sobre com actuar?
Fa més de vint anys que es parla de la necessitat de gestionar el bosc. Hi ha hagut una certa intoxicació sobre que el món conservacionista era immobilista, centrat en la protecció. Però fa temps que no és així i es parla d'usos tradicionals, àrees obertes i deixar que determinats boscos siguin gestionats per processos naturals com els focs. Avui, cada vegada és més urgent perquè l'impacte del canvi climàtic és més evident.
