En aquests primers escrits de curs m’ha agafat la dèria de remoure frases que ens poden definir com a ciutat. Cal tenir-ho present pels difícils temps que s’albiren. Andreu Castells ens recordava que “la discussió civilitzada entre la nostra burgesia, el nostre moviment obrer, els federals, els amants de la cultura i de la no-violència i del pacte, va ser destruïda durant quaranta-un anys amb sang, presó, deportacions i misèria”. Crec que valdria la pena fer una crida perquè aquest esperit de “discussió civilitzada” es pugui continuar fent a la nostra ciutat quan al món això s’ha acabat.
Però a més Sabadell no és una ciutat qualsevol. Jaume Vicens Vives, en una mítica conferència Sabadell en la història universal el 13 de febrer del 1959 a la Fundació Bosch i Cardellach, va dir: “Sabadell neix, es desenvolupa i té una consciència pròpia, tan bon punt té el ressò ecumènic, un ressò universal. A través de Sabadell es poden explicar i aclarir moltes coses i processos més complicats amb els quals ens enfrontem els historiadors i els sociòlegs”. És a dir, Sabadell és prou gran perquè tot el que passi al món es reflecteixi aquí, però prou petita perquè sigui abastable tota des d’un diari com aquest. Dit a la manera sabadellenca, tenim de tot: bons, dolents i ximples. Potser més ximples?
Marian Burguès, amb una visió iconoclasta i lliurepensadora amb qui em sento emmimallat, escrivia: “El treball que ha fet Sabadell per la llibertat i el progrés correspon més a una capital que no a una població subalterna. Sabadell té els seus vicis, però també té indestructibles nuclis de virtuosos que vetllen per la seva il·lustració i que estan per damunt de l’ambient malsà que les autoritats i els diners han creat. Jo m’enorgulleixo de ser fill d’aquest poble conegut de tots els editors pel consum que fa de paper imprès, en periòdics, fullets, revistes i llibres, això és: pa intel·lectual”. Crec que per combatre el feixisme cal que la ciutat promogui als pròxims anys el “pa intel·lectual” massa abandonat en la nostra democràcia. Vol dir dedicar tots els esforços a millorar l’educació, pal de paller de la vida en comú, això és del republicanisme. El millor antídot als intents del feixisme d’esberlar la ciutat és cuidar l’educació.
Trobo a faltar un Ideari Cívic com el de la comissió de cultura de l’ajuntament republicà del 1933 (he canviat home per persona) en què deia coses com: “Sies, doncs, un esforçat patriota, un entusiasta ciutadà, però pensa que la humanitat es basa damunt d’uns principis morals que primer et proclamen persona i que, com a persona, totes les altres persones et són germanes. L’alfabet és el camí de la saviesa; (el mestre) ell et donarà la vida intel·lectual, o sia, la vida de la intel·ligència, que és com dir et donarà la llum del sol perquè vegis clares tothora les coses del món. Triomfar no vol dir de cap manera produir-se d’una faisó gloriosament apoteòsica, sinó arrelar-se en la societat, conquerir la consideració i el respecte de tothom i servir el bé comú.”
I per acabar una reflexió de Joan Sallares: “La ciutat forma un ideal patriòtic immediat. La nació no passa de ser un derivat d’aquest fet sentimental. (...) És per aquest volum de glòria que estimem la ciutat i és aquest amor el que ens fa ardits de sabadellisme.”
Intentarem seguir les esteles traçades pels nostres ancestres. Amén.