Aquesta setmana hem combinat dues notícies rellevants i la segona no s’entén sense la primera. En primer lloc, la Generalitat ha tirat enrere el projecte de pressupostos presentats al Parlament de Catalunya per al 2026 i, en segon lloc, hem tingut la segona setmana de manifestacions i vagues al sector de l’ensenyament públic.
Començo per la primera. El Govern de la Generalitat havia d’haver presentat aquest projecte durant l’últim trimestre del 2025 i no ho va fer. Aquest incompliment no és nou, ja que els pressupostos del 2025 no van existir mai, sinó que es van prorrogar els de l’any anterior. Això és un símptoma clar de la fragilitat del govern actual i un senyal que o ens prenem seriosament la responsabilitat política o ens seguiran prenent el pèl. He de recordar de nou que el Govern d’Espanya prorroga pressupostos des de l’any 2022. Com podem avançar com a societat si no s’actualitzen els pressupostos? Aquesta gent no governa, no fa política, sinó que figuren simplement com a membres del govern.
D’altra banda, hem viscut la segona tanda de protestes, manifestacions i vagues en el sector educatiu públic. D’una banda, els docents reclamen increment salarial i la rebaixa de ràtios a les classes. Com es poden aprovar mesures com aquestes sense pressupostos? Si les coses es volen fer bé es requereix un pacte per aprovar els pressupostos del 2026, ja que sense ells, d’on sortiria l’increment de costos salarials? Com es poden rebaixar ràtios sense que hi hagi un increment de costos al departament d’ensenyament? És impossible. Bé, pensant-ho millor, per al govern d’Espanya i el de Catalunya res és impossible. Els primers han decidit donar 8.000 milions en ajuda militar a Ucraïna. D’on surt aquesta quantitat si no hi tenim pressupostos des de fa 4 anys? I el govern de la Generalitat segueix creant organismes a l’administració, retribuïts i que no tenen cap mena de sentit (consell assessor de, la taula de, el consorci, la taula del pacte, l’observatori de, el comissionat de...). D’on estan retallant? Quin és el criteri de despesa? Hi ha algú al volant?
En fi! Sobre això, l’escola concertada no surt al carrer a tallar la C-58 tot i estar infrafinançada, i se l’escanya cada vegada més. Per què es persegueix l’escola concertada? Moltes que les famílies no confiïn en l’educació pública oferta per l’administració? Les famílies, com he dit en diverses ocasions, tenim dret a escollir lliurement l’escola que volem per als nostres fills i que el govern a través dels pressupostos ens garanteixi el dret a l’educació gratuïta respectant les conviccions morals i religioses de les famílies. No ho dic jo, ho diu la llei, la Constitució.
Finalment, donant per bones i legítimes les queixes del professorat de l’escola pública, em sorgeix la següent pregunta: què té més pes, el dret a manifestar-se tallant la C-58 o el dret a circular lliurement? Aquest assumpte el deixarem per al proper article.