Des de Jacqueline Kennedy fins a Michelle Obama o Melania Trump, qualsevol elecció de vestuari, gest o postura al Despatx Oval d’una dona s’analitza com una declaració d’estat. Es fiscalitza si un vestit és massa car, massa senzill, si ensenya els braços o si no s’adequa al protocol. També la cara d’elles està en debat constant: si estan joves, velles, si s’han fet retocs o si s’han fet un lífting. I ells? Els presidents poden fer el que vulguin, i la seva deixadesa de vestimenta o de pentinat és considerat de “carisma” o de “personalitat”, però mai es discuteix sobre la seva manera de fer política tenint en compte l’aparença física. Mai monopolitzen la conversa pública com ha passat aquesta setmana amb Susan Dell, dona del magnant Michael Dell, fundadors i CEO de la companyia Dell.
La polèmica va esclatar arran d’un acte celebrat a la Casa Blanca amb Donald Trump, on Susan i Michael Dell van comparèixer per anunciar una donació filantròpica. Més enllà de la xifra astronòmica de la donació, l’atenció mediàtica i de les xarxes socials es va desviar completament cap a l’aspecte físic i l’expressió facial de la Susan. Van circular ràpidament vídeos i fotografies de la seva intervenció, acompanyats de comparatives amb imatges d’anys anteriors. Es van multiplicar les especulacions sobre possibles intervencions de cirurgia plàstica i la rigidesa de les seves expressions es recollien en clips i mems. El problema de tot això és que els altres dos personatges, homes, tenint la mateixa edat un, i vint anys més l’altre, no els van ni mencionar.
Dono fe que tant el tint que portaven tots dos com els fronts llisos i la roba també eren dignes d’escrutini. Sí que és cert que ella es movia d’una manera estranya, actuava d’una manera rígida... però no deu ser que sabia perfectament que la seva aparença seria jutjada? Havia d’intentar aparèixer seriosa però propera, milionària però solidària, prima, jove, elegant... No deu ser que t’explota el cap de tant que se’ns està demanant com a dones?