En iniciar l’any, reprenem les reflexions sobre la reindustrialització, l’eina bàsica per assolir l’estat del benestar que desitgem: els sabadellencs i els catalans. No és una cosa abstracta, és quelcom molt tangible quan es refereix a la realitat d’un país o territori concret, per això cal conèixer-ho i reconèixer-ho.
Per fer-ho cal partir de la realitat. Les coses no són com voldrien que fossin, tampoc són com creiem que són, les coses són com són. Sols assumida aquesta premissa d’acceptar que la realitat com és i no com ens agradaria que fos, es pot gaudir d’una base segura per bastir-hi solucions.
A casa nostra, el PIB es compon d’Agricultura, 1,1%; Construcció, 4,8%; Indústria, 18,9%, del qual la manufacturera representa el 16,1%; Serveis, 75,2%, del qual el turisme representa el 12,6%. Dit d’una altra manera: l’agricultura, la construcció, la indústria manufacturera i el turisme representen el 34,6% del PIB català. Són els sectors que suporten la nostra economia, la resta són serveis i indústria (aigua, electricitat, gas), que nodreixen les necessitats d’aquests grans sectors, en la mesura que hi tirem pedres, ens tirem pedres sobre la nostra teulada.
Una dita catalana ens recorda: “Que en les coses del menjar no s’hi juga”, nosaltres fa molts anys que hi juguem, així ens va. A principis d’aquest segle, van guanyar força les teories del decreixement econòmic, tot i que formalment ho neguen, la majoria de les forces polítiques les han fet seves en el seu actuar, es pot veure en el dia a dia de la seva gestió. Qui no ha escoltat un conseller o consellera, aquests darrers anys, dir: “volem una indústria digital, verda” o “abans les indústries treien fum, ara treuen dades”.
A una indústria, ahir, avui, demà, hi entren primeres matèries, semielaborats i productes auxiliars i després del procés de transformació en surten productes acabats, subproductes i residus. Aquests darrers, de forma habitual en els tres vectors: aigua, aire i sòlids. Avui tothom viu i treballa per un món sostenible i una economia circular, però real.
Ni que dir el que s’ha escoltat de la construcció i del turisme.
L’únic sector productiu que té bona premsa és l’agricultura, especialment quan està lluny de les zones habitades.
Com diu l’Anuari de la Pime 2025: “La petita i mitjana empresa és l’actor central i insubstituïble de l’estructura productiva del sector privat a Catalunya. Les dades ho corroboren: les pimes representen el 99,8% del teixit empresarial, generen el 60,4% del valor afegit brut (excloent-hi administració pública, defensa i Seguretat Social) i donen feina al 66,2% del total de persones ocupades. Les pimes han arribat a les 535.188 empreses, amb 2.091.287 persones que hi treballen”. És ben cert que la pime catalana amb 3,9 empleats per empresa està per sota de la mitjana europea de 6 treballadors, i lluny dels 12 d’Alemanya. El potencial de les pimes a casa nostra és palès quan representen el 98,3% de les empreses exportadores, amb un 44,4% del seu valor. A la UE-27 el 37,6% de les exportacions ho van ser per pimes, si bé a Itàlia en van assolir el 54,0%.
Treballar per l’estat del benestar vol dir fer polítiques que afavoreixin el teixit productiu, tot i que no estiguin de moda. És a dir, treballar per reindustrialitzar el país seguint les petjades del que recomana la Unió Europea, una feina gens fàcil, i feixuga, donat que no podem oblidar qui som i on som.