D’un temps ençà el món del teatre català ha renunciat a portar a escena els clàssics i, quan excepcionalment ho ha fet, ha sigut amb adaptacions, readaptacions i versions que han tingut poc o gens a veure amb l’obra original i que de vegades l’han convertida en irreconeixible. És el cas, per exemple, d’El Misantrop, de Molière, que s’ha representat fins no fa gaire al Teatre Lliure de Barcelona, o d’una Terra Baixa, d’Àngel Guimerà, literalment destrossada al mateix Teatre Lliure el 2022. I altres autors com Fiódor Dostoievski, Anton Txèkhov o William Shakespeare han corregut la mateixa sort.
A què ve que no hi hagi manera que es representin les grans obres del teatre clàssic tal com van ser concebudes quan la gran tradició de teatre amateur que hi ha arreu de Catalunya -Sabadell n’és una bona mostra- ha begut precisament i principalment d’aquestes fonts? Per què no es poden dur a escena sense reinterpretacions, revisions i maquillatges els autors esmentats i d’altres com Josep Maria de Sagarra, Serafí Pitarra, Luigi Pirandello, Carlo Goldoni, Edmond Rostand o Henrik Ibsen, per no parlar de Sòfocles i Eurípides? Quin problema hi ha a presentar-ne els textos originals al públic, com sí que es fa, en canvi, amb total normalitat en molts altres països? Sobretot, a més, perquè en la major part de casos es tracta d’obres de la literatura universal de qualitat indiscutible i amb plena vigència.
A les programacions dels teatres nacionals de molts indrets i als festivals teatrals de molts altres no acostumen a faltar-hi els clàssics, els autors de tota la vida que han passat de generació en generació i que els amants de tot allò que es cou i es mou entre bambolines són els que més aprecien. Les grans obres del teatre clàssic universal són presents arreu, menys, pel que sembla, a Catalunya, on han quedat desplaçades per produccions en alguns casos de qualitat més que dubtosa. Renunciar a aquest segment de la literatura és un greu error que tan sols contribueix a crear desafecció cap a un món teatral que no és que estigui precisament sobrat de suports. Però preservar els clàssics no és, en tot cas, incompatible amb apostar per autors actuals, dels quals Catalunya també disposa.
Vol dir tot plegat que els clàssics són intocables? No necessàriament. El mes passat es va escenificar a Sabadell la producció del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) L’aranya, d’Àngel Guimerà, i la referència a la cançó del La, la, la que Joan Manuel Serrat no va poder cantar en català al Festival d’Eurovisió del 1968 hi era totalment sobrera, però, tot i l’extemporaneïtat dels gags introduïts, no distorsionava el sentit de l’obra original ni distreia l’espectador. De la mateixa manera que una òpera de Mozart com Don Giovanni, representada el mes de març al Teatro Massimo Bellini de Catània, ambientada a l’època de la màfia -coses com aquestes només són possibles a la en altre temps catalana Sicília-, no perdia per això el sentit del llibret original ni cap dels atractius musicals creats pel geni austríac.
Fer aquesta mena de jocs sense trair l’essència de les obres clàssiques pot arribar a tenir cert encant. Però una cosa és això i una altra molt diferent capgirar-les de cap a peus i, fins i tot, pretendre reescriure-les perquè alguns consideren que no s’adiuen amb la nova ortodòxia igualitària, inclusiva, verda i feminista sacralitzada en nom d’una mal entesa nova normalitat. Un fenomen, malauradament, que és més habitual del que es coneix públicament i que afecta, per exemple, obres com Els Pastorets de Josep Maria Folch i Torres, el text dels quals ha estat modificat en certs casos en clau de gènere i de racialització sense solta ni volta. Si hi ha obres que no agraden, que se n’escriguin de noves, però que no es potinegin els clàssics.