A Sabadell tenim una relació molt especial amb la mort. Som estrambòtics fins i tot en aquestes coses. Com a ciutat vam néixer a l’altra banda, a Arraona i Sant Nicolau, i vam retornar a aquesta banda. Fins i tot el senyor feudal estava a cavall entre una banda i l’altra al Turó d’Arraona, un lloc que, per cert, es podria senyalitzar. I al mig, impassible, sempre el Ripoll. També la revolució industrial comença a baix, la força motriu era l’aigua. Després amb les màquines de vapor ja van pujar cap amunt. És veritat que el riu i l’aigua és la font de la vida, però sembla que al final de les nostres vides girem la mirada cap a l’inici. Tenim un hospital que es construeix al límit del riu. No es podria haver posat més a prop perquè hi hauria el perill d’acabar de cop amb tots els malalts. I la Seguretat Social se n’alegraria i tots aquells com els del Fons Monetari Internacional que el 2012 van encunyar el concepte risc de longevitat. És a dir, per aquests psicòpates existeix un perill i és que els iaios visquin massa anys. A més, afegeixen que això és un risc financer. Per als economistes ortodoxos abans va l’economia que la gent. Vaja, quins humanistes! Que s’estimbés l’Hospital Taulí la ciutat, però, no ho perdonaria mai. Una mica més cap al sud tenim el tanatori, també al límit del riu i la seva cinglera.
Quan ens acomiadem de la nostra gent estimada ho fem mirant el Ripoll. I a més tant des de l’hospital com des del tanatori, podem albirar a l’altra banda on anirem a parar amb més o menys anys: el cementiri. Joan Oliver ens deia fa molts anys: “El cementiri de Sabadell a mi em sembla bellíssim; la ciutat dels morts de Sabadell és molt més bonica que la ciutat dels vius”. Tenia tota la raó del món i més encara quan ho va escriure. Per si no fos prou, al costat del cementiri hi ha el pas previ per a cada dia més sabadellencs: el crematori. O sigui, que tenim l’hospital, el tanatori i el cementiri tots mirant cap al Ripoll. No pot ser una casualitat. Si fos un seguidor de Donald Trump, escriuria que tos plegat és culpa d’una conspiració comunista perquè com tothom sap l’infern és sota terra i el que hi queda més a prop és el fons del riu Ripoll.
El problema és que podria ser cert pel que fa a l’hospital i al tanatori, però no al cementiri, que hi és des de molt abans que els comunistes poguessin accedir al govern municipal. De fet, a Trump li és igual tenir o no arguments per defensar qualsevol bestiesa. Cal aclarir als lectors primmirats que hi havia alguns centres de salut al Taulí abans del govern del PSUC-PSC, però en general eren institucions més pròpies del Tercer Món que el que entenem avui com un hospital. Però potser sí que podríem afirmar que un cop a prop de la mort o un cop morts busquem la mirada més enllà de la ciutat: cap al riu com a font de vida. De fet, els milers de sabadellencs que hi van a caminar, a córrer o anar en bicicleta ho fan perquè creuen que els dona vitalitat i salut. Alguna cosa deu tenir aquest riu.