La setmana passada exposava tres casos clars de com l’Administració Pública, avui dia, ens vol pobres i sotmesos als seus interessos. Avui, després de l’1 de maig, afegeixo alguns detalls més.
Segons ha publicat el Registro de Economistas y Asesores Fiscales, els ciutadans amb rendes mitjanes i baixes són les que han patit una pujada camuflada de l’IRPF entre 2022 i 2025. La raó és que com el Govern d’Espanya i, en especial, la ministra d’Hisenda, la Sra. Montero, van decidir no deflactar l’IRPF davant d’una situació de progressiva inflació. És a dir, el Govern va decidir recaptar més diners a costa dels treballadors. La realitat és que aquests treballadors amb rendes mitjanes o baixes han tingut un sobrecost fiscal d’entre un 18% i un 22%. Els mateixos economistes han fet alguna recomanació pràctica per evitar que els treballadors amb salaris baixos hagin d’assumir el cost fiscal mensualment que, una vegada facin la declaració de la renda, Hisenda els hi tornarà l’excés.
Per exemple, els treballadors que perceben el Salari Mínim Interprofessional, és a dir, la majoria, se’ls hi aplica una retenció mensual que realment no els hi pertoca. Això vol dir que Hisenda percep uns diners que no hauria de tenir mai i que després de fer l’autoliquidació de la renda els hi surt a retornar. Per tant, els diners que sempre havien d’estar a la butxaca del ciutadà, passen primer per les mans de l’administració. Per altra banda, tenim l’espoli a les famílies amb fills. Catalunya és la comunitat autònoma d’Espanya on la pressió fiscal és més elevada i no hi ha ajudes o un retorn equilibrat per a les famílies. La realitat és que la fiscalitat afecta de forma diferent a treballadors solters que a treballadors amb família i fills. Segons consta a les dades publicades per l’OCDE en el seu informe Taxing Wages, el sistema de la majoria dels països europeus alleuja molt més la càrrega fiscal per a les famílies que a Espanya. Per exemple, trobem que a Alemanya la diferència entre treballadors solters i treballadors casats amb fills és de 14 punts i a Espanya només de 4,6 punts. I aquest perjudici econòmic o fiscal també es veu en la falca fiscal, és a dir, en la diferència entre el cost total que representa un treballador a l’empresa i el salari net que finalment percep. En el cas de les famílies amb fills, la falca fiscal a Espanya es troba 3 punts percentuals per sobre de la mitjana de la UE.
Si aquesta pressió fiscal es veiés compensada amb ajudes a les famílies, podríem estar-hi més o menys d’acord, però la realitat és que aquí és on es veu la gran diferència amb la resta d’Europa. Segons dades de l’Eurostat, Espanya destina entre l’1,2% i l’1,6% del PIB a ajudes a famílies, mentre que Alemanya ho fa fins al 3,6%, Polònia el 3,4% o països com Dinamarca, Suècia o Finlàndia voregen el 3%. Espanya es troba en la posició 20-22 del rànquing europeu en benestar familiar. Un rànquing format per un total de 27 estats no comporta una dada per estar orgullosos.
En fi, els diners sempre estaran millor a la butxaca dels contribuents, de les famílies, perquè així serem nosaltres els responsables del nostre progrés, benestar i futur.