El monument a Joan Sallarès i Pla a la plaça del Dr. Robert, obra de Josep Clarà, estava muntat fa uns anys en podi més alt. La reforma de la plaça el va sotmetre a una degradació. Fou tota una premonició de nous temps, perquè en la mateixa línia de conducta, com de reacció antielitista, el monument de Josep Llimona al forjador, situat just a la sortida de l’estació dels FGC a Sabadell Parc del Nord, fou baixat directament a terra, talment com si fos un figurant humà d’aquells que et trobes a la Rambla de Barcelona. Ara sí que és el “paio negre”, com l’anomenaven al barri, un simple passavolant.
Abans de l’arribada del ferrocarril, l’estàtua havia estat inaugurada un 1r de maig, amb podi i sota un pòrtic d’encavallades de melis. De total solemnitat en una perifèria hem passat al complet destronament. Que la figura física hagi estat respectada pel vandalisme urbà parla bé de la seva capacitat de presència. Antoni Farrés, al parc de Catalunya, ha tingut menys sort. A Barcelona, una altra còpia del forjador presideix, ella sola i en plenitud, el centre de la plaça de l’Univers a la Fira de Mostres (1 ha de magnitud), mentre que Sabadell fa de figurant, quan podria presidir, per exemple, la plaça de l’Assemblea de Catalunya (0,6 ha), ben propera a on ara espera palplantat.
Si el forjador de Josep Llimona ha suscitat respecte, la campana d’Antoni Tàpies ha produït mofa. Ubicada al Racó del Campanar ha estat assaltada com a simple joc infantil al llarg d’uns quants anys. Com a atracció infantil, a més, resultava perillosa, per ferros punxeguts i el perill de caigudes al fossar. Al final, una gàbia ha encerclat campana i bandera i un cartell adverteix la prohibició, amb l’avís d’un rètol políticament correcte, com aquell que consta en tota tarima municipal on es prohibeix pujar (que ve a dir: si caieu, no reclameu).
El monument de Tàpies no és cap ferregot: té inscripcions pintades per l’autor i és fràgil. La seva situació a la intempèrie i a la cota de les sabates és improcedent. Aquesta peça demana un interior públic, un espai gran, concorregut i no de museu venerable. Un lloc com podria ser, per exemple, el bell mig del Mercat Central o a l’edifici de la Fira (antiga ABB). Per què no? Si Tàpies va proposar un enorme i descosit mitjó a la gran Sala Oval del Palau Nacional de Montjuïc, doncs per què no una campana entre carns i verdures al Mercat o fires diverses?
La situació actual al Racó del Campanar, barana inclosa, és patètica i parla molt malament de tota la ciutat, d’autoritats i ciutadania. Reemplaçar-la és una necessitat i una obligació inajornables. I parlem només del que ja tenim, del mal viure que portem amb una herència rebuda i és que ni ens plantegem res de bell nou. Hauria de ser, per llei, que cada mandat municipal de quatre anys es retratés amb una intervenció tipus escultòric. Què menys que 25 obres en un segle! Constituiria tot un examen de nivell polític. Sí, sobre el mínim d’art que ha de formar part del relat públic. Abans, però, i per començar, ens cal endreçar i calçar. El calçat –el podi– és el primer pas del vestit, de la dignitat de l’hàbit, un fet que no parla ni de riquesa ni de pobresa, sinó de la respectabilitat dels nostres monuments.
Per favor us demanem que endreceu aquestes estàtues.