Els entorns de Carles Puigdemont, d’una banda, i de Pedro Sánchez i Salvador Illa, de l’altra, coincideixen a tenir dipositades totes les esperances que aquest any, concretament durant la primera meitat del 2026, sigui el de l’aplicació definitiva de l’amnistia. Els uns i els altres confien que tant el Tribunal Constitucional (TC), que s’ha de pronunciar sobre el recurs del 130è president de la Generalitat contra la negativa del Tribunal Suprem (TS) d’amnistiar-lo, com el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que ho ha de fer sobre el conjunt de la llei a petició del Tribunal de Comptes i de l’Audiència Nacional, els donin la raó i avalin la norma sense fissures. De manera que l’exalcalde de Girona pugui tornar a entrar a Espanya sense càrrecs i sense por de ser detingut i així quedi plenament normalitzada la situació política de Catalunya.
Més enllà que en l’àmbit personal sigui una bona notícia que Carles Puigdemont torni d’una vegada a casa després de nou anys d’exili a Bèlgica, el fet serà rellevant políticament perquè representarà que tothom es podrà dedicar de bell nou a la cosa pública en igualtat de condicions. Perquè se suposa que amb la llei plenament aplicada també decaurien les inhabilitacions que pesen sobre Oriol Junqueras, Jordi Turull, Dolors Bassa i Raül Romeva, les acusacions de terrorisme de què han estat objecte els membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR) encausats en l’anomenada operació Judes i, en fi, la resta de causes que encara avui continuen obertes. Però el que esperen tots plegats és que la recuperació de la llibertat de moviments per part del 130è president de la Generalitat serveixi sobretot per refer la relació amb el PSOE –el PSC està inclòs en el mateix paquet– i perquè Pedro Sánchez pugui esgotar la legislatura sense més maldecaps del compte.
Tots plegats, tanmateix, han de ser plenament conscients que el que diguin el TC i el TJUE el TS s’ho pot passar perfectament per allà on més li plagui. De fet, des del tribunal espanyol l’únic missatge que circula és que no ha aplicat l’amnistia ni té cap mena d’intenció d’aplicar-la, la qual cosa vol dir que els jutges encarregats de fer-ho, amb Pablo Llarena al capdavant, no s’amaguen que han prevaricat i que ho continuaran fent abans de permetre que Carles Puigdemont se surti amb la seva. I què si prevariquen? A ells tant els és, perquè saben que no hi ha ningú, si més no fins ara, que tingui els pebrots necessaris per, arribat el cas, encausar-los i engarjolar-los. Viuen en la total impunitat i res no fa pensar que aquesta dinàmica hagi de canviar, així que tots poden anar confiant que Europa avalarà l’amnistia, però pot ben ser que tot i que Europa l’avali Espanya no l’apliqui.
I és que l’actual estructura institucional de l’estat espanyol és hereva de la dictadura franquista i permet que especialment l’estament judicial tingui patent de cors per poder fer el que li sembli sense haver de retre comptes ni de donar explicacions a ningú. Així és com han actuat, en realitat, tots els jutges que han intervingut en el cas català, des del mateix Pablo Llarena –que va retorçar el dret per crear un relat completament fals més propi d’una novel·la, i a sobre de les dolentes– fins a Manuel Marchena i Carmen Lamela, passant pels jubilats Manuel García Castellón o Joaquín Aguirre.
En aquest escenari, és difícil fer segons quins plans, i més si afecten directament l’esfera personal. Està bé, doncs, que qui va ser alcalde de Girona i el seu partit, JxCat, comencin a preparar la tornada a casa –fins i tot el líder d’ERC també li ha demanat audiència a Waterloo per parlar-ne–, però més val que no es facin més il·lusions del compte per evitar que després, si les coses no van bé, el desengany sigui pitjor.