F
eixista el mestre, feixista el policia, feixista l’avi que no calla. Feixista qui demana ordre, feixista qui demana calma. Feixista qui talla el pas, feixista qui alça la veu. Tot és feixisme. Sempre és feixisme. Ara, aquí, arreu.
Hi ha paraules que haurien de fer tremolar. Paraules que pesen com pedres, que només hauríem d’aixecar quan estem segurs que a sota hi ha alguna cosa terrible. Però quan una paraula tan greu com feixista es diu cada dia, a cada cantonada, com qui llença un lladruc en una discussió de carrer, alguna cosa es trenca. És com si féssim sonar una alarma d’incendi cada vegada que algú encén una espelma. Al final, ningú no s’aixeca de la cadira. Ens acostumem al soroll. I la paraula que abans encenia el seny i posava el cor en alerta, es converteix en eco, en soroll de fons, en paraula gastada.
Quan tot pot ser feixisme, ja no sabem què és realment. Ens tornem experts a detectar “senyals”: una paraula dita amb massa contundència, una estètica que incomoda, una manera de vestir, una brometa mal trobada. Ens agafem a aquests detalls com qui busca taques en un llençol blanc, convençuts que qualsevol ombra és un perill. Però aquest zel ens desvia del que és important. El feixisme no arriba disfressat de gest maldestre, sinó de solució. No crida ni gesticula; convenç, sedueix, promet ordre enmig del desori. I mentre nosaltres assenyalem manies, modes o maneres de parlar, potser deixem passar de llarg allò que ens hauria de preocupar. Convertim la denúncia en caricatura, i la caricatura en rutina. I quan una paraula tan greu es converteix en rutina, deixa de protegir-nos.
Feixista perquè no comparteixes el meu tuit. Feixista perquè discrepes. Feixista perquè et qüestiones la consigna. Feixista perquè no aplaudeixes prou. Feixista perquè no ets pur. Feixista per omissió, per prudència, per dubte.
Aquest cap de setmana, en el 80è aniversari de l’alliberament dels camps nazis, els Reis d’Espanya van participar en la commemoració a Mauthausen-Gusen, un dels escenaris més esfereïdors de la deportació republicana. Entre pedres marcades pel fred i el silenci de la història, es va retre homenatge als milers de republicans espanyols que, després de l’exili, van trobar l’horror en terres austríaques. El gest institucional, sobri però carregat de significat, va recordar que aquells homes no van morir en nom de cap causa victoriosa. Van ser vençuts dues vegades: a la guerra i a l’oblit. I només la memòria pot rescatar-los del silenci.
Davant d’aquests espais de memòria glaçada, torna amb força la veu de Primo Levi, que va escriure Si això és un home no per glorificar el patiment, sinó per narrar-lo des del dolor i la lucidesa. “La necessitat de narrar als altres, de fer-los partícips, havia assumit entre nosaltres [...] el caràcter d’un impuls immediat i violent”, escriu Levi al prefaci. No volia fer poesia de la barbàrie, sinó deixar testimoni d’allò viscut, com un deure moral, una forma d’alliberació interior. Però aquell testimoni no convertia els deportats en herois, sinó en éssers humans devastats per una maquinària d’extermini. I aquí rau un dels riscos de la nostra mirada actual: quan fem servir la paraula feixista per cloure una discussió o per elevar el nostre argument moral, sovint ho fem com si cada víctima hagués mort per justificar la nostra posició present. I no és així.
No van morir per nosaltres, ni per cap causa que ara puguem recuperar amb orgull retrospectiu. Van morir perquè se’ls va negar la condició humana. La seva memòria ens interpel·la, no per confirmar les nostres certeses, sinó per recordar-nos la fragilitat de totes les vides. Fer de la paraula feixisme un comodí retòric és, en certa manera, desfer el sentit d’aquell testimoni. És parlar en nom seu sense escoltar-los. És confondre el record amb la consigna. I és, sobretot, oblidar que el veritable homenatge no passa per repetir paraules greus, sinó per saber quan toca callar i quan escoltar.
Feixista. I punt. No cal escoltar-te. No cal entendre’t. No cal matisar. Vox és feixista. Giorgia Meloni també. I Trump, Musk i l’Orriols de Ripoll. Cordó sanitari. Tots al mateix sac. Feixistes i prou.
Hi ha una paraula que ens ajuda a entendre el perill d’aquest automatisme: banalització. La va fer servir, amb una precisió gairebé incòmoda, la filòsofa Hannah Arendt. Jueva alemanya, fugida del nazisme, exiliada primer a París i després als Estats Units, Arendt va viatjar a Jerusalem per cobrir el judici contra Adolf Eichmann, un dels funcionaris clau en la logística de l’Holocaust. No era un monstre. No era un fanàtic. Era, justament, un buròcrata gris que firmava papers i executava ordres sense pensar en les conseqüències humanes del que feia. I és això el que la va desconcertar: el mal no tenia rostre demoníac, sinó una rutina d’eficiència cega. Així va néixer la seva expressió més famosa: la banalitat del mal. El mal com a absència de pensament, com a obediència automàtica, com a desert moral disfressat de normalitat.
I potser avui assistim a una altra forma de banalització: la del llenguatge. Quan diem feixista com qui llença una pedra per evitar parlar, quan fem servir aquesta paraula com una condemna sense judici, com una tanca sense debat, també estem buidant de sentit allò que més voldríem protegir. Convertim un crit d’alerta en un gest mecànic. Una alarma que ja no desperta ningú. I aleshores, allò que havia de servir per aturar el mal es torna incapaç de reconèixer-lo. Per això cal tornar a pesar les paraules. Saber quan dir-les. Saber quan callar. I sobretot, recordar que si el feixisme avança, no és perquè no el denunciem prou, sinó perquè hem deixat d’entendre’l com és.