[Albert Garcia Pujol, economista]
El mes de desembre de l’any 2015 va acollir l’anomenat Acord de París, que probablement ha estat, fins ara, l’acord vinculant multilateral més important perquè 196 països actuïn de forma conjunta per la causa comuna de fer front al canvi climàtic vinculat a l’activitat humana. L’Acord de París va tenir lloc en el context de les conferències anuals organitzades per les Nacions Unides per lluitar contra el canvi climàtic; són les anomenades COPs, conferències de les parts, que reuneixen pràcticament tots els països del món. L’Acord de París es va assolir en la COP 21 i va agrupar 196 parts, 196 països.
Així, l’Acord de París s’ha convertit en un referent i en una guia per orientar la política econòmica relativa al canvi climàtic. Té per objectiu, d’una banda, que s’arribi a zero emissions netes durant la segona meitat del segle XXI i, de l’altra, assegurar que l’escalfament mundial de la temperatura de la superfície terrestre no s’incrementi en 2 graus centígrads per sobre de la temperatura que s’estima que hi havia al final de l’era preindustrial, al voltant del 1850. En aquest sentit, per aconseguir-ho, la Unió Europea ha establert l’objectiu de zero emissions netes per a l’any 2050, mentre que per a l’any 2030 s’ha marcat l’objectiu intermedi de reduir les emissions un 55% respecte de l’any 1990.
Tot i l’Acord de París, l’activitat econòmica no ha parat de créixer. Aquesta activitat, mesurada pel producte interior brut (PIB), que és el valor anual de tota la producció de béns i serveis, a nivell mundial es va incrementar al voltant d’un 27% entre els anys 2015 i 2024. Per altra banda, la població també va créixer al voltant d’un 9,4% fins a passar d’uns 7.440 milions de persones l’any 2015 a 8.141 milions l’any 2024. Aquests forts increments de població i activitat econòmica no són favorables, sinó tot el contrari, per a la reducció de gasos d’efecte hivernacle. Cal, doncs, intentar desenvolupar aquesta activitat econòmica i atendre les necessitats d’una població creixent, reduint al mateix temps les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH), utilitzant, per exemple, el sol i el vent per produir energia en lloc de cremar petroli, gas, fusta o carbó.
A finals de l’any 2024, el total d’emissions de GEH va arribar al seu màxim històric de 53.200 milions de tones, mentre que les emissions relacionades amb l’energia van assolir també el seu màxim històric de 37.800 milions de tones. Ambdós factors van contribuir al fet que es registrés la màxima concentració de CO2 a l’atmosfera, una concentració de 423 parts per milió, aproximadament un 50% més que en l’era preindustrial.
Enmig de totes aquestes dades angoixants es pot, però, trobar algun fet positiu: malgrat el creixement del PIB, alguns països han aconseguit reduir les emissions totals de GEH, és a dir, en alguns països hi ha hagut un desacoblament entre la creixent activitat econòmica i les emissions de GEH, que han estat decreixents. Segons la informació de l’Emissions Database for Global Atmospheric Research (EDGAR), del Centre de Recerca Conjunta de la Comissió Europea, els països de la Unió Europea (UE-27) van reduir l’any 2024 les emissions de GEH a 3.164 milions de tones, que l’any 2015 eren de 3.886 milions de tones, tot i experimentar un lleuger augment d’1,3 milions d’habitants. Igualment, les emissions de la Unió Europea l’any 2024 es van reduir en un 1,8% (57,9 milions de tones) respecte de l’any 2023 i, en conseqüència, la seva participació en el total d’emissions globals també es va reduir d’un 6,1% a un 5,9%.
Aquest desacoblament de la Unió Europea entre activitat econòmica i emissions de GEH contrasta amb altres realitats, com per exemple la de la Xina i l’Índia. En el cas de la Xina, amb un creixement econòmic del 63% i un increment de la població del 2,9% entre el 2015 i el 2024, va augmentar les emissions un 20%. Hi ha, doncs, un increment important de les emissions, tot i que per sota del formidable augment de l’activitat econòmica. L’Índia, per la seva banda, amb un creixement de l’activitat econòmica del 65% i del 10% pel que fa a població entre els anys 2015 i 2024, s’ha vist empesa a augmentar en un 32% les emissions de GEH, que s’han situat en 4.371 milions de tones, bastant més que les emissions totals de la Unió Europea. Val a dir que l’Índia, l’any 2024, va superar la Xina en població.
Espanya segueix la línia de la Unió Europea i, entre els anys 2015 i 2024, amb una població relativament estable, va reduir un 17% les seves emissions de GEH. Quant a Catalunya, el juliol de l’any 2025 la Generalitat va publicar els pressupostos de carboni per al quinquenni 2026-2030. Aquests pressupostos fixen el màxim d’emissions de GEH que es poden produir a Catalunya a fi de contribuir a l’objectiu de la Unió Europea, que seguint l’Acord de París de 2015, tal com s’ha indicat d’inici, s’ha fixat limitar l’escalfament climàtic a 2 graus centígrads o, si pot ser, a 1,5 graus centígrads per sobre de la temperatura de l’era preindustrial. Així, les emissions màximes de GEH que Catalunya pot emetre l’any 2030 són de 27,436 milions de tones. L’any 2023, a Catalunya es van emetre 38,4 milions de tones, un 0,9% menys que l’any 1990. Cal, doncs, una acceleració en la reducció d’emissions per arribar l’any 2030 a l’emissió màxima fixada per la Unió Europea.
Gran part d’aquest desacoblament entre activitat econòmica i emissions de GEH és degut a la introducció de fonts d’energia renovables per a la creació d’electricitat. Tot i l’ús creixent del carbó, el gas i el petroli, la presència també creixent de les plaques solars i de les turbines de vent, especialment en països d’economia avançada, ha tingut un efecte directe sobre el desacoblament indicat. Hi ha resultats positius evidents, però la descarbonització de l’activitat econòmica presenta moltes més dificultats. Per una banda, el creixement de l’activitat econòmica, especialment en els països en desenvolupament, no s’aturarà. És del tot lògic que es busqui un major benestar per a la població, que també creix. Per altra banda, hi ha una sèrie de sectors importantíssims per a l’activitat econòmica tal com la coneixem avui dia en els quals, per aconseguir la descarbonització, no és suficient la introducció d’energia elèctrica procedent de fonts renovables. Són sectors com els de l’acer, el ciment o l’amoníac per a l’elaboració de fertilitzants sintètics, sectors de demanda creixent i en els quals l’electricitat juga un paper menor.
El professor de ciències ambientals Vaclav Smil explica aquesta difícil problemàtica en el seu llibre publicat en espanyol per l’editorial Arpa amb un títol prou explícit: 2050. Por qué un mundo sin emisiones es casi imposible, una lectura sens dubte molt recomanable. Caldrà més temps i estendre realitats positives com l’electricitat verda que s’ha mencionat i acabar de consolidar-ne d’altres com l’hidrogen lliure d’emissions de carboni. També s’està avançant, lentament, amb les diverses tècniques de la gestió del CO2 atmosfèric que formen part del que, de manera més general, s’anomena «geoenginyeria». Cal temps i madurar les solucions en construcció. De moment, la creació d’energia obtinguda de fonts renovables repercuteix positivament en la lluita contra l’escalfament global, però amb una població i activitat econòmica creixents, no serà suficient per arribar a les zero emissions, i menys encara per revertir, d’alguna manera, tots els GEH ja emesos, que vaticinen un canvi climàtic de proporcions que no volem admetre.
