Fa uns dies vaig ser en un sopar de cloenda i celebració amb la gent que havíem participat en l’organització de l’acte de commemoració dels deu anys de la mort de la Muriel Casals. En un moment del sopar en què comentàvem la situació actual de l’independentisme, una de les persones, que tinc en una gran consideració, va citar Gramsci per argumentar que encara han de passar uns anys perquè el moviment independentista surti del cicle autodestructiu en què es troba.
Jo, que soc de ciències i sempre m’he sentit més còmode entre fórmules d’orbitals atòmics que entre teories polítiques i socials, i que em sé molt ignorant, vaig fer allò que acostumo en aquests casos: em vaig guardar aquest comentari i els dies següents em vaig documentar, perquè poc sabia jo de Gramsci més enllà de la seva militància comunista i antifeixista i de la seva famosa frase sobre els monstres que apareixen entre la mort d’un vell món i el sorgiment d’un de nou.
Per cert, que, a banda de tot això, sembla que cada cop més gent admet que vàrem perdre, que vàrem fracassar. Això és important. Altrament, mai no sortirem de la roda del hàmster.
Doncs entre les coses que va fer a la presó, Gramsci va reflexionar sobre l’endemà d’una revolució fracassada. I allò que va escriure a les seves cartes es pot traslladar fil per randa a tot el que s’ha esdevingut després dels fets de l’octubre del 2017.
Quan la revolució avança, tothom va a l’una deixant de banda les diferències. Però quan fracassa, aquesta unitat circumstancial es trenca en mil bocins i comença una baralla entre els diferents col·lectius: qui té més culpa del fracàs, qui es queda amb les molles... baralla en què els egos passen per sobre dels interessos generals de la revolució. Les acusacions recíproques de traïció, col·laboracionisme, covardia, etcètera, són contínues i només afebleixen encara més tot el moviment revolucionari. Les elits i els dirigents es distancien de les bases i deixen de representar-los. Alguns d’aquests es tornen sectaris, i es tanquen en dogmes per no acceptar que la realitat ha canviat. Sembla que Gramsci hagués escrit tot això fa quatre dies i referint-se a Catalunya, i no pas fa gairebé cent anys, oi?
I el vencedor, el sistema que ha resistit, en el nostre cas l’Estat espanyol, com reacciona? Doncs diu Gramsci que, a banda de la repressió, el sistema integra alguns d’aquests líders per decapitar el moviment. En el nostre cas, podríem dir que els indults serien aquesta integració al sistema. I tot seguit, s’imposa un “sentit comú” que pretén tornar a l’ordre establert anteriorment, i els motius de la revolució queden com un error. El sosiego predicat pel PSC podria ser això. Gramsci també diu que el sistema acostuma a fer seves algunes de les demandes de la revolució, i fa algunes concessions, per desactivar el carrer. En el nostre cas, crec que això no ha passat, segurament perquè l’Estat espanyol té poquíssim marge en aquest aspecte. Les concessions de Pedro Sánchez –de paraula, perquè cap s’ha acomplert– serien simple pactisme postelectoral dins de la normalització de les relacions amb els líders cooptats pel sistema.
Proposa Gramsci sortides a aquest atzucac? Doncs Gramsci parla del pessimisme de la intel·ligència per reconèixer la derrota i l’optimisme de la voluntat per arreglar la fractura des de baix, però en escrits posteriors se’n desdiu, en part pel perill que aquest pessimisme doni argumentari al feixisme.
Però si Gramsci hagués conegut el cas concret dels partits sobiranistes sabadellencs, artefactes similars inclosos, i les seves batusses caïnites, grotesques i esgotadores, hauria hagut d’escriure un capítol específic per a Sabadell, que ves si no li hauria fet canviar tota la seva teoria sobre les revolucions.