Sovint diem que el jovent d’avui dia no està implicat en res, que tenen la vida molt fàcil, que ho tenen tot i que sempre estan enganxats al mòbil. Sospirem en les èpoques millors en què les nostres mares corrien davant dels grisos i cantaven en català. Ens vanagloriem del fet que nosaltres a la universitat no ens saltàvem ni una classe, per honrar els esforços dels nostres pares per enviar la canalla de l’interior de Catalunya cap a la capital “a cor què vols” per tenir la carrera que ells no havien pogut estudiar. Però el fet és que darrerament només llegeixo notícies d’actes heroics d’adolescents, des del nano de setze anys que va ser dels primers a arribar a l’accident d’Adamuz i que va socórrer els ferits dels vagons... fins al grup de tretze estudiants de Parla, que el juny passat, estant a Irlanda d’intercanvi lingüístic, van salvar una dona que s’estava ofegant del mar i li van practicar maniobres de reanimació fins que va aconseguir respirar. I per no parlar de tot el jovent que va anar a València a peu, després de la dana per ajudar a netejar els carrers.
Així que avui vull reflexionar d’aquestes gestes heroiques d’aquesta joventut que ha viscut la precarietat de l’habitatge, que coneix l’ansietat per arribar a l’estabilitat laboral i econòmica, i que viu en un món que li ho promet tot i que li dona molt poc. Però que entra a l’aigua quan algú s’ofega sense pensar-s’ho i que corre cap al fum quan tothom ho fa en direcció contrària.
I sí, potser perden el temps ballant a TikTok, però també salven vides quan cal. Gràcies.