Ja fa temps que les dades ens corroboren un fenomen contundent al voltant de la mobilitat i els desplaçaments quotidians. Sigui per treballar, estudiar o desplaçar-se a altres comarques limítrofes del Vallès. De fet, també existeix una altra mobilitat de curta volada, però de pocs quilòmetres. Aquesta mobilitat local també tributa al col·lapse de l’ús de les infraestructures viàries amb milers de desplaçaments. Amb tot, la incapacitat d’endreçar i jerarquitzar els sistemes ferroviaris i potenciar les rutes de transport segregades, com per exemple els VAO (vehicles d’alta ocupació), s’haurien de potenciar. Avui es requereix urgentment constituir espais de debat ad hoc diversos i plurals per revertir la immobilitat perpètua del Govern de l’Estat. Al cap i la fi, només la ciutadania del país pot esdevenir el factor revulsiu per canviar-ho.
Cada dia, els vallesans transitem pel rovell de l’ou de la hipermobilitat, al bell mig de la plana vallesana. El nostre entorn és l’escenari perfecte de moltes de les incidències quotidianes. Val a dir, els desplaçaments i la utilització de les infraestructures al Vallès és de l’ordre d’uns 900.000 vehicles i camions diaris. La paradoxa de mantenir velocitats altes a la xarxa viària del corredor del Vallès és del tot desaconsellable. L’itinerari de l’automobilista de la vall del Vallès, des del Baix Llobregat a Sant Celoni, s’hauria de regular a partir de la velocitat variable d’acord amb el nombre de vehicles que circulen en temps real.
En aquest repte els vallesans haurem d’esforçar-nos per projectar una bioregió del Vallès pensada amb les persones i la natura. Un espai vital i ambiental al qual no podem renunciar. Amb tot, la implosió de l’artefacte metropolità s’apropa com una esbotzada sobtada sobre els espais naturals del Vallès i del model de ciutat-natura.
Aviat, una onada s’aproparà per construir milers d’habitatges fora de la Barcelona-ciutat. El rebost del Vallès s’albira com l’espai vital de la ciutat-satèl·lit. La incertesa, però, serà descobrir quina demanda d’habitatges es construiran al Vallès. Avui no és del tot clar, però es pot considerar a partir de diferents informacions que seran de l’ordre de 125.000 habitatges. I amb relació a la Regió Metropolitana de Barcelona, s’especula que podrien ser de l’ordre de 200.000 habitatges nous per acollir més població. Aquesta proximitat i concentració esdevé letal a l’hora de reequilibrar el país. De fet, hauríem de postular una vertebració de país-regió al llarg de Catalunya amb les seves singularitats i atributs.
La Serralada de Collserola ha estat des de fa mil·lennis un accident geogràfic que ha condicionat el cap i casal. I gràcies a l’orografia, ha estat un espai de contingència urbanística. També és cert que el riu Llobregat i el Besòs al llarg dels segles han brollat conduint les aigües al mar i han contribuït al cicle de l’aigua. La natura no coneix el formigó i les màquines, però sap què passa quan els espais naturals muten per ocupar milers d’habitatges als espais naturals del Vallès. Es calcula que hi ha prop de 14.000 hectàrees que podrien ser susceptibles d’urbanitzar-se. Tristament, molts d’aquests espais avui són agraris.
Aquest degoteig de propostes adreçades a l’ocupació de la natura esdevé una nova etapa avalada per una suposada necessitat de créixer. L’accés a la proximitat de Barcelona és un caramel massa llaminer i, per tant, si continuem amb un model únic, serem més vulnerables. En conseqüència, la clau de volta implica repensar el país i interpretar un nou paradigma que garanteixi la pluralitat i diversitat de la nació.