Cada dia més tinc la sensació que estem vivint en directe la nostra tercermundització. I no em trobareu demonitzant la immigració ni fent una crida convidadora al pànic tot traient temes de seguretat als carrers, què va, és per això dels trens.
Els accidents poden passar, crec que amb això hi estem tots d’acord. Estaria bé que no passessin, estaria bé ser prou previsors i fer una mica de prevenció, és clar, però diguem que poden passar. El que no pot passar és el caos que se n’esdevé. El que no pot passar és que, en suma a l’accident, vinguin falles en tot el servei (que ja de per si era força deficitari), el que no pot passar és que ningú pugui donar ni mitja explicació.
Ja no demano un país on aquestes coses no passin, ni tan sols un país on quan passin coses així, l’endemà ja s’hagi resolt tot, però crec que podem exigir un país que com a mínim intenti mirar el problema a la cara i que no enganyi la ciutadania i que busqui resoldre’l.
Ara resulta que tot el sistema ferroviari és perillós i que el millor és que no circulin trens? Jo això només ho puc atribuir a un infrafinançament prolongat durant massa anys i que ara comença a explotar-nos a la cara.
Sé que aquest, tot i columna d’opinió, no és l’espai per dir que Espanya ens roba, però he arribat a un punt on em costa molt entendre que encara hi hagi gent que no sigui independentista. Ja no per una qüestió d’identitat, ni tan sols de cultura, ja per pura subsistència. Igual com se’m fa difícil entendre com la dona maltractada continua amb el seu marit agressor. Ja no és una qüestió de desajust fiscal, ni tan sols, ja és lluitar per existir amb certa dignitat. Tinc la indignació de quan se’ns pixen a la cara i diuen que plou, però també la certesa que una gestió autònoma (o, la paraula que menys agrada, “independent”)resoldria tants problemes...
No hem de marxar perquè som millors, no hem de marxar perquè som diferents, ni tan sols hem de marxar perquè som oprimits, potser, però el que queda clar és que no podem continuar així. I ja ni ens sorprèn, de vegades, que passi segons què, i ho rebem com un nou fascicle d’aquesta modernitat horrible, i ens quedem tranquils pensant que podria ser tan pitjor, i a poc a poc anem normalitzant el que hauria de ser l’excepcionalitat. La indignació, aquests dies, m’està posant de molt mal humor, com si això d’alguna manera fos una gota que estigués fent vessar algun got.
I miro de respirar fons i em mig calmo dient-me que potser el problema no és que no ens deixin gestionar-nos, sinó que ja ni tan sols se’ns pren seriosament quan alguna cosa falla. No hi ha disculpa, no hi ha explicació… només silenci, improvisació i la sensació persistent que això és el que toca, que no hi ha alternativa. I aquí és on apareix la paraula que incomoda, no com a ideal ni com a bandera, sinó com a últim recurs. No per orgull, ni per identitat, ni per romanticisme polític, sinó perquè continuar així comença a semblar inviable. No demanem excel·lència, ni miracles, ni un país escandinau al Mediterrani. Demanem trens que funcionin, informació quan no ho fan, i la sensació mínima que algú està al volant.
Si això és massa, potser el problema no és la impaciència d’una part de la ciutadania, sinó la resignació de tota la resta. L’acceptació de l’anar tirant, del qui dia passa any empeny.
I així ens va.