Sabadell és una ciutat sense política urbanística. El creixement ha sigut desordenat, tant al centre com als barris, i s’ha construït i es construeix de manera absolutament anàrquica i desmanegada. I no s’ha caracteritzat, a més, per preservar el patrimoni arquitectònic, que en bona part s’ha destruït, i el poc que queda està, en molts casos, en un estat de conservació deplorable. L’esfondrament de l’edifici de la històrica merceria Homedes parla per si sol. El resultat és una ciutat caòtica, amb un centre sense personalitat i completament desdibuixat, gens atractiva per als qui hi viuen ni per als qui hi venen de fora.
La dinàmica no és nova ni és responsabilitat d’un sol govern municipal. Es remunta, com a mínim, als temps de la dictadura franquista, en què a l’ombra d’un règim autoritari es van fer autèntiques barrabassades. Hom podia pensar que amb la democràcia les coses canviarien, però no. Les males pràctiques han persistit, i el que és pitjor, com que moltes s’han fet brandant justament la bandera dels valors democràtics, s’han fet passar per bons autèntics disbarats. Si a tot això s’hi afegeix la brutícia i la deixadesa general, la conseqüència és una degradació de l’espai públic que com més es trigui a actuar més costarà de revertir.
Aquesta decadència es palpa de manera molt especial al centre i als barris que el circumden –Creu Alta, Concòrdia, Gràcia, Sol i Padrís...–, on els locals tancats, les pintades a façanes, portes, finestres i qualsevol tros de paret –sigui l’edifici públic o privat–, el cablejat elèctric i telefònic pengim-penjam, les escombraries amuntegades fora dels contenidors, les voreres esventrades contribueixen a dibuixar un paisatge urbà més propi d’un país subdesenvolupat que d’un que se suposa que és del Primer Món. La pregunta, arribats en aquest punt, és què pensa fer l’Ajuntament per corregir-ho, perquè no fer res no és una opció. Cal tallar el deteriorament a temps, perquè no fer-ho pot tenir greus conseqüències.
És el que li passava, per exemple, a una ciutat tan emblemàtica com Liverpool, bressol dels Beatles. El visitant que hi anava precisament atret per la llegenda del grup musical s’enduia una gran decepció quan arribava a un centre completament malmès per les pintades, la brutícia i la deixadesa. O el que li passa, sense anar més lluny, a Barcelona, on, a més de les deficiències que es repeteixen arreu, la vida sembla en molts indrets completament aliena a la tradició catalana, amb cada cop més gent sense llar i més sensefeina tirats pels carrers i places de qualsevol manera entremig de pestilències d’allò més antihigièniques –a Atenes succeeix el mateix–, i on la sensació d’inseguretat és creixent a segons quines hores.
Sabadell no ha arribat a aquests extrems, però s’hi acosta perillosament. És per això que el govern municipal ha de prendre mesures contundents per mirar de revertir la situació. Més enllà de reforçar la neteja –a vegades n’hi hauria prou de posar més papereres– i la vigilància on calgui, ha d’actuar amb mà dura contra els autors de les pintades i no permetre’ls que continuïn gaudint de la impunitat que tenen ara: cal multar-los amb sancions severes i cal fer-los netejar el que han embrutat i fer-los pagar el cost d’aquesta neteja, a veure si així entenen que l’espai públic és patrimoni de tots i que malmetre’l no surt a compte. En aquesta missió estaria bé tenir l’ajut dels bons grafiters que omplen la ciutat de bones pintures murals i que haurien de ser els primers interessats a desterrar aquesta mena de competència deslleial.
És clar que tenir una ciutat impol·luta i agradable comença per un mateix, i en aquest sentit no sobraria una crida a la responsabilitat individual perquè no sigui el ciutadà que es queixa el primer que embruta.