Al Col·legi d’Economistes, comptem amb una comissió fiscal que és una autèntica meravella. Periòdicament, ens reunim diferents companys de l’àmbit tributari i posem en comú qüestions controvertides del nostre dia a dia. També s’hi organitzen trobades monogràfiques, amb l’exposició d’un expert contrastat. Aquesta setmana, per exemple, s’ha analitzat el recent Decret Llei 5/2025 de la Generalitat de Catalunya, que, entre altres mesures, eleva l’Impost de Transmissions Patrimonials fins al 20% i elimina la bonificació del 70% per a empreses immobiliàries.
Em sap greu dir-ho, però la normativa aprovada és un nyap colossal. El redactat és ambigu i subjecte a interpretacions. Entre d’altres, no queda clar com es defineixen els grans tenidors en casos de copropietat; ni com computen les finques sense divisió horitzontal amb diverses llars; ni què passa quan, en el mateix acte de la compra, algú es converteix en gran tenidor; ni si una casa unifamiliar pot ser considerada un “edifici d’habitatges”; ni quina consideració tenen els edificis mixtos que també inclouen locals i oficines...
En efecte, els professionals que assessorem els nostres clients ens trobem en un escenari de gran inseguretat jurídica. Cal preguntar-se per què una reforma fiscal d’aquest abast s’aprova via decret llei, amb caràcter d’urgència i sense debat públic. La mesura generarà, amb tota probabilitat, un niu de contenciosos als tribunals. I, mentrestant, els inversors s’ho pensaran dues vegades abans d’apostar pel mercat immobiliari català, just quan més cal incentivar l’oferta d’habitatge.
A banda de les qüestions tècniques d’aquest cas concret, no puc deixar de preguntar-me per què els polítics impulsen aquesta mena d’iniciatives sense consensuar-les amb els experts del sector. Ningú s’imaginaria dissenyar una infraestructura sense enginyers o afrontar una pandèmia sense escoltar els sanitaris. Doncs per què abordem la crisi de l’habitatge sense comptar amb economistes, juristes i professionals immobiliaris?
La regulació del mercat de l’habitatge no hauria de ser un camp de batalla ideològic ni un terreny per a la pesca de vots. Hi ha massa en joc. Catalunya ha de ser un país d’oportunitats a la inversió, amb regles clares i estables. I això, malauradament, fa massa anys que no passa.