Deia la Rebecca Solnit, al seu “Esperança dins la foscor”, que als teus oponents els encantaria que pensessis que no hi ha res a fer, que no tens gens de poder, que no hi ha cap motiu per actuar, que no guanyaràs de cap manera.
I malgrat que el contingut sencer del llibre necessita una profunda revisió, perquè els que ostenten els poders també n’aprenen i cada cop hi ha més exemples de campanyes de lluita no-violenta que han fracassat, en molts casos amb cruels repressions contra la població, com a la primavera àrab, aquesta frase que he reproduït al començament és la primera llei del decàleg dels estats que volen mantenir la població sota control, o sigui, tots els estats. Que no sé si existeix aquest decàleg, però si existís aquesta en seria la primera llei. Allò de l’elefant que de petit el lliguen a una estaca i de gran ja ni fa l’intent d’estirar i fugir, de tan interioritzat que té que de la ara ridícula estaca no es podrà deslligar.
La segona llei seria aquella que diu que als dissidents se’ls ha de tractar de terroristes, no sé si us sona. Tot i que no volia parlar d’això avui, arribats a aquest punt no puc deixar d’esmentar la Casa Orsola de Barcelona, com a exemple que sí que la gent podem aconseguir victòries de mèrit contra els poderosos, només assumint que els poderosos igualment sempre guanyen o, com a mínim, mai perden: la casa va ser comprada amb diners públics de l’Ajuntament de Barcelona als especuladors que la posseïen, que per tant no hi varen perdre res.
Ara sí, després de la introducció, anem cap al tema de l’article: diuen que l’independentisme està de baixa, que ja només un 40 % de la població hi dona suport, que el procés s’ha acabat. Em pregunto a quin procés es refereixen. Fa més de 300 anys que l’estat espanyol va començar el procés d’assimilació de les terres de la Corona Catalano-Aragonesa i per més que s’hi han escarrassat, i s’hi han escarrassat molt, provocant en molts moments molt de dolor, encara no ho han aconseguit. Que seguim aquí, defensant la nostra llengua i la nostra cultura.
A principis d’abril, la Taula Sabadellenca per la Llengua, rere la qual hi ha bàsicament Òmnium, l’ANC, el Consell per la República i Plataforma per la Llengua, va organitzar un acte per recollir diners per La Bressola de la Catalunya Nord. Amb només deu dies de campanya activa als mitjans de la ciutat i a les xarxes socials, un grapat de voluntàries i voluntaris d’aquestes entitats varen aconseguir mobilitzar prou gent com per omplir la Faràndula, recollir més diners dels previstos pels més optimistes i fer que tothom sortís de l‘acte amb aquella empenta i energia que crèiem haver perdut després de tants discursos de bla-bla-bla d’ençà del 2017.
És evident que el suport als partits que en el seu moment varen liderar el procés ja no és el de llavors, però això no vol dir que la gent ja no hi és. Simplement ha canviat el paradigma, estem en un moment de desencís, i la gent actualment només es mobilitza quan ho considera oportú. Aquelles accions i discursos que abans congregaven milers i milers de persones, ara no interessen, o bé ens preguntem “i això per a què servirà” abans d’anar-hi, i acabem no anant-hi.
Tanmateix, el risc de creure’ns que som pocs, que l’estat és molt fort, que no hi tenim res a fer, que no tenim gens de poder, que no hi ha cap motiu per actuar i que no guanyarem de cap manera, és allí, ben viu, una amenaça real, pel que actes com el de Sabadell per la Bressola del 5 d’abril a la Faràndula esdevenen més necessaris que mai. Altrament ens passarà com a l’elefant i ja ni farem l’intent, i llavors sí que estarà tot perdut.